Alfret el Gran

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Alfret el Gran
Naiximent 849
Wantage, Comtat de Berkshire, Anglaterra
Defunció 26 d'octubre de 899
Winchester, Anglaterra
Títul Rei de Wessex i d'Anglaterra
Mandat 871 - 899
Predecessor Etelret I
Successor Eduart el Vell

Alfret el Gran (també nomenat Ælfred, del anglés antic: Ælfrēd) (n. 849 – m. 26 d'octubre de 899) o sant Alfret el Gran, va ser rei de Wessex des de 871 fins a la seua mort. Es va fer célebre per defendre el seu regne contra els vikings, convertint-se com a resultat d'açò en l'únic rei de la seua dinastia en ser cridat «El Gran» o Magne, pel seu poble. Va ser també el primer rei de Wessex que es autoproclama rei dels anglosaxons[1]. La seua vida es coneix gràcies a Asser, cronista galés. Home cult i lletrat, va ajudar molt a la educació i a millorar el sistema de lleis del seu regne. Venerat com sant en les iglésies catòlica, ortodoxa i anglicana, la seua festa llitúrgica se celebra el 26 d'octubre.

Inicis[editar]

Va nàixer en la localitat de Wantage, en el comtat de Berkshire, en l'any 849, sent el quint i menor dels fills varons —varen ser sis en total— de Ethelwulf, rei de Wessex, i de la seua primera esposa, Osburga.

En 855, en morir la seua mare, va acompanyar al seu pare a un pelegrinage a Roma, passant a la seua tornada una temporada en la cort del rei Carlos el Calp de França, realisant-se llavors la segona boda d'Ethelwulf en la filla del rei francés, Judith.

Ethelwulf mor el 13 de giner de 858, sent succeït pel seu segon fill, Ethelbalt, el qual es casa en la seua madrastra Judith.

Res se sap dels següents anys d'Alfret durant els regnats dels seus dos germans majors, Ethelbalt i Ethelbert que es varen succeir ràpidament. Va ser en el regnat del tercer germà —quart en orde de naiximent—, Etelret I, quan el jove Alfret va començar la seua vida pública i lluenta carrera militar en contra dels vikings. Segons el croniste Asser, gràcies als seus èxits militars li va ser concedit el títul de secundarius, sent possiblement aprovat este càrrec pel Consell Real per a evitar problemes en la successió en cas que el rei morira en batalla, encara que en això es desheretava als dos fills d'Etelret.

Primeres accions[editar]

En l'any 869, lluitant al costat del seu germà Etelret, va fer una tentativa fracassada de llevar a Mercia de la pressió dels danesos. Durant casi dos anys Wessex va gojar d'una treua. Pero a finals de l'any 870 es recomencen les hostilitats, i l'any següent seria conegut com el «any de les batalles d'Alfret». Nou batalles es varen realisar en variada fortuna, encara que el lloc i la data de dos d'elles no s'han registrat. Una escaramussa encertada en la batalla d'Englefield, Berkshire (31 de decembre de l'any 870), va ser seguida per una derrota severa en la batalla de Reading (4 de giner de 871), para, quatre dies més tart, conseguir una lluenta victòria en la batalla d'Ashdown, prop de Compton Beauchamp, en Shrivenham Hundred.

El 22 de giner de l'any 871, els danesos varen derrotar de nou als anglesos en Basing, i el 23 d'abril de l'any 871 en Marton, Wiltshire, en la que mor el rei Etelret I; les dos batalles no identificades potser varen ocórrer en l'interval.

Ascens al tro i noves dificultats[editar]

Havent mort Etelret I en batalla, Alfret puja al tro de Wessex, sent coronat en Kingston-upon-Thames el mateix dia.

Mentres que ell estava ocupat en el sepeli i les cerimònies fúnebres del seu germà, els danesos varen derrotar a l'eixèrcit anglés en la seua absència en un lloc desconegut, i una volta més en la seua presència, en Wilton en el més de maig. En acabant de que fora feta la pau, i que pels següents cinc anys varen ocupar els danesos atres parts d'Anglaterra, Alfret es va vore obligat a no realisar noves accions que no foren més allà de l'observació i protecció de la frontera. Les coses canvien en l'any 876, quan els danesos, baix un nou líder, Guthrum, retornen al regne i ataquen Wareham. D'allí, a principis de 877 i baix el pretext de negociacions, entraren cap a l'oest i varen prendre Exeter. Ací Alfret els va bloquejar, i gràcies a que la flota danesa no va aplegar despuix de ser dispersada per una tormenta, els vikings varen tindre que sometre's i retirar-se a Mercia. En giner de l'any 878 els danesos varen tornar a la lluita i varen fer un atac repentí en Chippenham, una plaça forta la qual Alfret havia estat mantenint des de Nadal, «i la majoria de la gent varen ser capturades, llevat el rei Alfret, el qual en una menuda tropa reunida per sí mateixa conseguix fugir... pel bosc i el pantà, i despuix de Pasqua ell... construïx una fortalea en Athelney, i des d'eixa fortalea va començar a lluitar contra l'enemic» (crònica).

Llegendes del periodo[editar]

Una llegenda diu cóm, disfrassat com un fugitiu en els pantans d'Athelney, en Petherton, al nort de Somerset, despuix de la primera invasió danesa, va ser vist per una llauradora i ella li va donar abric, ignorant de la seua identitat, deixant-ho que l'ajude a fer algunes coques que havia deixat cuinar en el fòc mentres anava a fer atres quefers. Preocupat en els problemes del regne, Alfret va deixar que les coques es cremaren i va ser colpejat per la dòna quan va tornar. Una volta exposta l'identitat del rei, la dòna es va disculpar profusament, pero Alfret va insistir que ell era el que deuria disculpar-se. Tota esta història de que Alfret, durant el seu retir en Athelney, ixquera a la vista com un fugitiu i ajudara a una dòna a cuinar unes coques, és falsa. En realitat ell estava organisant la resistència. Al mateix temps, atres llegendes ho suponen disfrassat com arpiste per a entrar al camp de Guthrum i descobrir els seus plans.

Victòria decisiva[editar]

A mitan de maig de l'any 878, els preparatius estaven llests i Alfret es va anar d'Athelney, reunint-se-li en el camí les forces militars de Somerset, Wiltshire i Hampshire. Els danesos pel seu costat, es varen moure fòra de Chippenham, i els dos eixèrcits es varen enfrontar en la batalla d'Edington, en Wiltshire[2]. El resultat va ser una victòria decisiva per a Alfret. Els danesos varen ser somesos. Guthrum, el rei danés, i 29 dels seus principals hòmens varen prendre el batisme. Com a resultat d'açò, Anglaterra es va dividir en dos terres, la mitat al suroest en mans dels saxons i la mitat nort-oriental que es coneixeria ara com el Danelaw. A l'any següent (879) no solament Wessex, sino també Mercia, a l'oest de Watling Street, estava lliure de l'invasor. Este és l'apany conegut pels historiadors com la pau de Wedmore (878), encara que no hi ha document algú que prove la seua existència.

Nous problemes[editar]

No obstant per aquell temps encara que la mitat nort-oriental d'Anglaterra, incloent Londres, estava en les mans dels danesos, la veritat és que la marea havia canviat en contra seua. Per aquells anys hi havia pau en l'illa, pero els danesos es mantenien ocupats en Europa. Un atac a Kent en l'any 884 o 885, encara que rebujat en èxit, va animar als danesos de Anglia de l'Est a rebelar-se. Les mesures preses per Alfret per a reprimir esta sublevació culminen en la presa de Londres en l'any 885 o 886, i en el tractat conegut com pau d'Alfret i de Guthrum, per el que els llímits del tractat de Wedmore (en el qual es confon a sovint) varen ser modificats materialment per a benefici d'Alfret.

Acció d'Edmunt contra els danesos[editar]

Una volta més i durant una época va haver calma; pero en la primavera de l'any 892 o 893 l'última tormenta es desnuga. Els danesos, trobant la seua posició en Europa cada volta més i més precària, varen creuar a Anglaterra en dos grups, en l'agregat de 330 hòmens en barcos, i s'atrincheren en una vasta extensió en Appledore, Kent, i un atre grup menor fa lo mateix en Haesten, Milton, també en Kent. El fet de que els nous invasors portaren a les seues esposes i chiquets en ells són demostracions que esta no era una simple incursió, sino que era una tentativa significativa, en acort en el poble de Northumbria i els danesos d'Anglia Oriental, de conquistar Anglaterra. Alfret, en l'any 893 o 894, va prendre una posició d'on podria observar abdós forces. Mentres que ell estava en negociacions en Haesten, els danesos d'Appledore varen explotar i varen invadir el nort, dirigint-se cap a l'oest, pero varen ser alcançats pel fill major d'Alfret, Edmunt, sent derrotats en Farnham, i conduïts a un refugi en l'illa de Thorney[3], en Hertfordshire Colne, on varen ser forçats a sometre's. Llavors cau també Essex, i despuix de sofrir una atra derrota en Benfleet, la força danesa de Haesten, en Shoebury se somet al seu mando.

Accions d'Alfret[editar]

Alfret havia estat en camí d'anar a rellevar al seu fill en Thorney quan va sentir que Northumbria i els danesos d'Anglia de l'Est sitiaven Exeter i una plaça forta no nomenada en la vora nort de Devon. Alfret immediatament s'afanya a marchar cap a l'oest i lliura del lloc a Exeter; el nom de l'atre lloc no es registra. Mentrestant la força de Haesten es posa en marcha sobre la vall del Tàmesis, possiblement en l'idea d'assistir als seus aliats en l'oest. Pero una força combinada baix el mando els tres grans ealdormen ('cavallers') de Mercia, de Wiltshire i de Somerset, els varen fer retrocedir cap al noroest, finalment sent alcançats i bloquejats en Buttington, que alguns identifiquen en Buttington Tump en la boca del riu Wye, uns atres en Buttington prop de Welshpool. Una tentativa de trencar les llínees angleses va ser derrotada en grans pèrdues en el camp danés; els que varen escapar es varen refugiar en Shoebury. Allí, després de reforçar-se, varen fer un atac repentí a través d'Anglaterra i varen ocupar les ruïnes romanes de Chester. L'eixèrcit anglés no va intentar un bloqueig d'hivern, pero va destruir totes les fonts de recaptes en l'entorn. A principis de l'any 894 o 895 la falta d'aliment va obligar als danesos a retirar-se una volta més a Essex. A fins d'eixe any i començos de l'any 895 o 896 els danesos varen prendre les seues naus i varen navegar sobre el Tàmesis i el Lligga i es varen fortificar a vint milles de Londres. Un atac directe contra les llínees daneses va fallar, pero més avant en eixe any Alfret obté els mijos per a obstruir el riu en la finalitat de previndre l'eixida de les naus daneses. Els danesos varen vore que estaven atrapats i varen decidir atacar la partix nort en Bridgenorth, sense èxit. A l'any següent (896 o 897), es varen rendir.

Alguns es varen retirar a Northumbria, uns atres a Anglia de l'Est; els que no tenien cap conexió en Anglaterra es varen retirar al continent[2]. La llarga campanya havia terminat.

Govern posterior[editar]

Una volta terminada la lluita en els danesos, Alfret es va concentrar en reforçar la marina real, sent construïdes diverses embarcacions d'acort al gust del rei.

També va decidir reconstruir l'organisació civil, greument danyada durant l'invasió danesa, favorint als desamparats i guanyant-se el títul de «Protector del Pobre» (Asser).

Asser també parla de manera grandiosa sobre les relacions d'Alfret en potències estrangeres, encara que no hi ha molta informació disponible referent ad açò. Ell certament va sostindre correspondència en Elías III, patriarca de Jerusalem, i va enviar provablement una missió a l'Índia. Les embaixades a Roma que asseguraven la salvació de les ànimes angleses al Papa eren prou freqüents; mentres que l'interés d'Alfret en països estrangers es demostra per les insercions que ell va fer en la seua traducció de Orosio.

Al voltant de l'any 890, Wulfstan de Haithabu va mamprendre un viage de Haithabu en Jutlandia a lo llarc de la mar Bàltica a la ciutat prussiana de Truso. Wulfstan va donar detalls del seu viage a Alfret. Les seues relacions en els príncips cèltics en la mitat meridional de l'illa estan més clares. Comparativament enjorn en el seu regnat els príncips de Gales, per la pressió en elles de Gales del nort i de Mercia, es varen acollir a la protecció d'Alfret. Més avant Gales del nort va seguir el seu eixemple, i va cooperar en el rei anglés en la campanya de l'any 893 o 894. Que Alfret enviara irlandesos a monasteris europeus es pot acceptar per l'autoritat d'Asser; la visita de tres peregrins «escots» (és dir, irlandesos) a Alfret en l'any 891 és indubtablement autèntica; l'història que ell mateixa en la seua chiquea va ser enviat a Irlanda a que es curara per St. Modwenna, encara que mítica, pot demostrar l'interés del rei en eixa illa.

Decés[editar]

Va morir en Winchester, el 26 d'octubre de l'any 899, als 50 anys d'edat, i va ser sepultat en l'abadia de Newminster, pero depuix li'l va traslladar a l'abadia d'Hyde, en Winchester. Cóm va morir és desconegut, encara que va sofrir durant tota la seua vida en una malaltia dolorosa i desagradable. El seu biógraf Asser va donar una descripció detallada dels síntomes d'Alfred i açò ha permés als meges moderns per a proporcionar un possible diagnòstic. Es va pensar que tenia ya siga la malaltia de Crohn[4][5]. El seu net Rei Eadred sembla haver sofrit una malaltia similar.

Referències[editar]

  1. Yorke, 2001, pp. 27–28.
  2. 2,0 2,1 Plummer, Charles (1911). "Alfred the Great". In Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica. 1 (11th ed.). Cambridge University Press. pp. 582–584.
  3. Keynes, Simon; Lapidge, Michael (1983). Alfred the Great, Asser's Life of King Alfred and other contemporary sources. Harmondsworth, England: Penguin. ISBN 0-14-044409-2.
  4. Craig, G (May 1991). "Alfred the Great: a diagnosis". Journal of the Royal Society of Medicine. 84 (5): 303–305. PMC 1293232free to read. PMID 1819247.
  5. Jackson, F I (January 1992). "Letter to the editor: Alfred the Great: a diagnosis". Journal of the Royal Society of Medicine. 85 (1): 58. PMC 1293470free to read. PMID 1610468.

Bibliografia[editar]

Vinculs externs[editar]


Predecessor:
Etelret I
Rei d'Anglaterra
871-899
Successor:
Eduart el Vell