Barcelona

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca

Barcelona, situada a la costa mediterrànea de la Península Ibèrica, és la capital de Catalunya, de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serra Litoral, el mar Mediterràneu, el riu Besòs i la montanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. En una població de 1.615.908 habitants, Barcelona és la ciutat més poblada de Catalunya i la segona d'Espanya[1], aixina com l'onze de la Unió Europea. És el principal núcleu urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 4.928.852 habitants[2], i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3.161.081 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Assunts Socials i Econòmics de la ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del ranking de les poblacions en major número d'habitants del món.[3] Per haver segut capital del Comtat de Barcelona, rep molt a sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.

Contingut

[edita] Geografia

[edita] Localisació

Situada a la costa de la mar Mediterrànea, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sur-oest, i Besòs, al nort-est, i llimitada pel sur-est per la llínia de costa, i pel nort-oest per la serrada de Collserola (en el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que seguix paralela la llínia de costa encaixant la ciutat en un perímetro molt definit.

La part del pla de Barcelona més propenca a la serrada litoral es troba esqueixada de chicotets tossals, alguns dels quals urbanisats: el Carmel (265,6 metres), Monterols (127,3 metres), el Putget (182,7 metres), el Rovira (206,8 metres) i la Peira (138 metres). A tocar del litoral, dominant el port, s'alça la muntanya de Montjuïc (184,8 metres).,[4] i el mont Táber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el núcleu històric de la ciutat.

El terme municipal de la ciutat llimita, de sur a nort-est i en el sentit de les agulles del rellonge, en els municipis del Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Els dos primers i els dos últims són els municipis en els quals manté un contacte més propenc, en una densa malla urbana contínua, mentres que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, pel fet que la serrada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la conexió entre estos municipis i Barcelona.

Barcelona té una chicoteta part del seu terme municipal al vessant del Llobregat de la serra de Collserola. Es tracta de part del Vallvidrera i de les Planes, a més de l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, a cavall entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

[edita] Història

[edita] Des de la fundació fins al segle XVIII

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remonten al primer neolític en un jaciment al carrer de la Reina Amàlia, en una vivenda complet, les tombes d'un adult i un infant,[5] i atres restes finals del neolític (5000 a 4500 aC). D'este periodo en podem destacar la necròpolis situada a Sant Pau del Camp, aixina com les estructures en pedra de processat d'aliment i una tomba infantil al jaciment del carrer Riereta.

Dels segles VII a VI aC n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en esta época també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la Segona Guerra Púnica i després s'hi van establir els romans.

En sentit estricte dons, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ya s'havien instalat des de l'any 218 aC, i la varen convertir en una fortificació militar, nomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino , que era situada sobre'l nomenat Mons Taber, una chicoteta elevació on hui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fon emmurallada per orde de Claudi. L'obra de la construcció de la muralla va córrer a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades aumentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Estes muralles foren operatives durant uns mil anys fins l'ampliació de Jaume I.

Al segle V Barcelona fon ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nort d'Europa i hi van instalar la cort per un breu periodo de temps. El 531 Amalric hi fon assessinat. Posteriorment al segle VIII, fon conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un periodo de quasi un segle de domini musulmà en el nom de Madinat Barshaluna, fins a l'any 801 que fon ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potència econòmica de la ciutat i la seua situació estratègica van fer que els musulmans hi tornaren el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durant uns mesos. Posteriorment Borrell II reemprengué la reconstrucció el 985 i donà pas al periodo comtal

Diversos pergamins medievals del segle X, parlen d'Ardena, una població situada a l'actual Avinguda Diagonal de Barcelona, entre les Corts i Sarrià.

Barcelona, a mijan segle XI, va convertir-se un important centre comercial, on confluïa una bona part de la producció agrícola dels voltants per a ser comercialisada. La ciutat era també un actiu centre del comerç de la sal i de productes de l'artesania local com el cuir, les armes, els teixits de llana, les peces de coral, etc. Els avanços en els sectors productius, el despertar dels intercanvis en Tolosa, Llemotges i París, i en les fires de Saint-Denis i del nort d'Itàlia, etc. i, en definitiva, l'obertura al món, van transformar els costums dels diferents estaments socials i els espais d'hàbitat i treball.

La ciutat medieval de Barcelona va esgotar l'espai intramurs i va obligar a la creació de ravals o barris extramurs com: el del Pi, al voltant de l'església de Santa Maria, entre la porta del Castell Nou i la torrentera de la Rambla; el raval dels Arcs Antics, situat entre el Portal Major del Castell Vell i el torrent de Merdançar, on restaven testimonis dels arcs de l'aqüeducte romà i se celebrava el mercat; el raval de Santa Maria del Mar, entre la porta del Regomir i el port; i el raval de Sant Pere de les Puelles, creat al nort-est de la ciutat, al voltant del monasteri. L'activitat urbanística es desenvoldrà també al Pla de Barcelona, en la creació de pobles suburbans com Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells, Sant Gervasi, Sarrià, etc.[6]

A partir del segle XIV la ciutat inicià una etapa de decadència que es prolongaria durant els segles següents. L'Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialisada en el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític en l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1651, i posteriorment, en la Guerra de Successió Espanyola (de 1706 a 1714), que comportà el sege de la ciutat i, una vegada capitulada, l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya i la destrucció de bona part del Barri de la Ribera i la construcció de la Ciutadella.

Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica que fa favorir la progressiva industrialisació al següent segle, i en motiu de l'estada el 1802 durant els mesos d'octubre i novembre de Carles IV d'Espanya i la seua esposa Maria Lluïsa de Parma,, que celebraven la doble boda del Príncep d'Astúries i la Infanta Maria Isabel en prínceps italians es van eixecutar numeroses obres d'infraestructura.[7]


[edita] Del segle XIX al XX

El 1888 Barcelona va organisar la seua primera Exposició Universal, gràcies a la qual urbanisà una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella fins la Barceloneta, i va millorar les infraestructures a tota la ciutat. Barcelona llavors aprengué que l'organisació de grans acontenyiments internacionals no només li facilitava la urbanisació de la ciutat, sino que li reportava multitut de visitants i proyecció internacional.

Al llarc de la segona mitat del segle XIX, coincidint en el proyecte del 1854 de derrocament de les muralles que envolaven la ciutat, es va procedir a incorporar les atres poblacions del pla de Barcelona. Així es van incorporar a la "Gran Barcelona" les poblacions de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, això va permetre a la ciutat poder aplicar llors proyectes d'Eixample i de desenroll de la industria, fet que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs davanteres de l'Espanya del moment.

A nivell social, a finals del segle XIX, els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, oci i relacions socials que tenien en l'deport i la pràctica de l'activitat física la seua màxima expressió. En els darrers anys del segle la ciutat va vore nàixer una gran quantitat de clubs de natació, tenis o fútbol que tindrien una gran importància, en el segle XX, en la vida social dels barcelonins, i en la proyecció exterior de la ciutat. Clubs com el FC Barcelona (fundat el 1899), el RCD Espanyol (fundat el 1900) i el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona conseguiren una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital del deport espanyol de principis del segle XX. El 1904, el barri d'Horta es va anexionar a Barcelona, i el 1921 Sarrià.

El 1929 es va tornar a organisar una Exposició Universal, gràcies a la qual es va urbanisar tota la zona de Plaça d'Espanya, i es van construir pavellons on ara hi ha la Fira de Barcelona. L'exposició del 1929 també va ser el pretext per construir el metro, inaugurat inicialment el 1924, i ampliat el 1926 en el servici del "Metro Transversal" entre la Bordeta i Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat en el recint de l'exposició, a Plaça Espanya i Montjuïc.

[edita] Referències

  1. Senyes de l'INE, corresponents a l'1 de giner de 2008. Sifres completes.
  2. Número d'habitants de la regió metropolitana segons l'IDESCAT
  3. Font: Nacions Unides, Departament d'Assunts Socials i Econòmics, Divisió de Població (2006). World Urbanization Prospects: The 2005 Revision. New York: United Nations. Consulta
  4. Institut Cartogràfic de Catalunya. Altituts preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000
  5. Cristina Masanés, Els primers habitatges de Barcelona. Sàpiens, n.80, pàg.6
  6. J. Sobrequés (dir., 1992). Historia de Barcelona. II. La formació de la Barcelona medieval. Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona.
  7. (1990) [1], Institut d'Estudis Catalans, pp. p.418. ISBN 8472831582.

[edita] Enllaços externs


 
Capitals de província d'Espanya
Albacete · Alacant · Almeria · Àvila · Badajoz · Barcelona · Bilbao · Burgos · Càceres · Cadis · Castelló de la Plana · Ciudad Real · Córdova · Conca · Girona · Granada · Guadalajara · Huelva · Jaén · La Corunya · Lleida · Las Palmas de Gran Canària · Lleó · Logronyo · Lugo · Madrit · Màlaga · Múrcia · Orense · Paléncia · Palma · Pamplona · Pontevedra · Salamanca · Santa Cruz de Tenerife · Santander · Sant Sebastià · Saragossa· Segòvia · Sevilla · Sòria · Tarragona · Terol · Toledo · Osca · Oviedo · Valéncia · Valladolit · Vitòria · Zamora
Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes