Conflicte llingüístic valencià

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca

El conflicte llingüístic valencià, és un debat sociopolític sobre l'afirmació de la llengua valenciana com a llengua en un orige, història, lliteratura i gramàtica individual o l'afirmació de que és tracta d'una varietat dialectal del català.

A nivell llingüístic, la condició que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en 1915, integrada en l'Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la majoria els valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, ya que el terme valencià o “llengua valenciana” en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XV.

Contingut

Teories sobre l'orige del Valencià

La teoria dialectal argumenta que el valencià prové principalment dels habitants del comtat d'Urgell que van repoblar les terres valencianes en els temps de la Reconquista. En el Llibre del Repartiment s'especifiquen les regions i el número de cases dels nous pobladors. És la teoria acceptada per l'Institut d'Estudis Catalans.

La segona teoria, afirma, que el valencià prové del mossàrap (llengua constituïda per distints dialectes romanços) que es parlava en Valéncia tal com va afirmar Jaume I després de conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs del Regne de Valéncia ("Perqué els valencians de tot lo regne els entengueren i pogueren complir-los" ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el "romanç"), i que la teoria de la repoblació (o dialectal) no se sustenta per no tindre, el Comtat d'Urgell, suficient població com per a repoblar tot el Regne de Valéncia, d'ací la seua diferenciació, actualment recolzada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat.

Història del conflicte

Abans del sigle XIX

Històricament els valencians han parlat i aixina ho han deixat escrit, la llengua valenciana, diferent de l'antic dialecte del provençal, nomenat actualment, català. Des de les primeres Jarches mossàraps valencianes, són centenars d'intelectuals de tots els àmbits que han afirmat escriure els seus texts en llengua valenciana com Antonio Canals en 1352, Luis de Fenollet en 1481 o el famós Joanot Martorell en el seu Tirant lo Blanch, inclús catalans com el gironí Onofre Pou ho distinguien del català, inclús que es pot verificar en el seu diccionari català-valencià-llatí, (note's la coma que separa català i valencià que aclarix a que es referix), i no sols això, en texts llegals com el Compromís de Casp. entre atres, de distintes époques, es poden trobar referències.

Després arribà el nacionalisme pancatalaniste del sigle XIX i l'intent d'anexió de la llengua valenciana, per a malograr anexionar els territoris al seu proyecte d'independència nomenat Països Catalans.

Primera discussió: valencià o llemosí

Cap al sigle XVIII es realisen les primeres compilacions i vocabularis del valencià, aixina el "Diccionari Castellà-Valencià" de Gregorio Mayans i Siscar (1699-1781), el "Diccionari Castellà-Valencià" d'Anselm Dempere (1727-1799), el "Breu Diccionari Valencià-Castellà" de 1739, i el "Diccionari Valencià-Castellà" de 1764, abdós de Carles Ros. També en este sigle es publicarien algunes obres menors com el "Ensaig, Diccionari del Llemosí i Valencià antic i modern al Castellà", de Manuel Joaquim Cure-ho (1760-1827).

Esta llabor es prolongarà en XIX. L'any 1828 es publica "Ensaig d'un Diccionari Valencià-Castellà", de Lluís Lamarca i Morata, que s'inspira en l'ortografia del castellà. En 1867 Josep Escrig i Martínez publica el seu "Diccionari Valencià-Castellà", si be en successives edicions, les aportacions de Constantí Llombart ho van modificar substancialment, a que seguix el "Novíssim Diccionari General Valencià-Castellà", de 1891, obra de Jogim Martí i Gadea, que seguix els passos del d'Escrig-Llombart. Totes estes aportacions, en poc ajudaran a la normalisació llingüística del valencià.

Alguns autors catalans preferien que se li denominara català i alguns dels valencians llengua llemosina (un dialecte de la llengua occitana, emparentat pròximament en el català). Fins eixes dates la forma general de denominar la llengua entre els valencians era valencià, i este debat ni tan sols transcendix entre el chicotet sector d'intelectuals regionalistes de Valéncia.

L'any 1915 Lluís Fullana i Mira publica una "Gramàtica elemental de la llengua valenciana", en el qual, com a membre de la RACV i de la RAE), no va adoptar una posició convergent i intermedia de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans en solucions ortogràfiques dialectals; este autor per eixemple no postulava per una denominació comuna que coincidira en un gentilici (català, valencià, balear, etc...), i la seua proposta era la denominació de llemosí.

Diversos van ser els factors que va portar a alguns autors valencians a tirar per terra eixa teoria, entre elles la poca filiació filològica en el llemosí autèntic.

Segona discussió: valencià o català

Hagueren distintes normatives no oficials fins a després del franquisme, ya en la transició, es van adoptar oficialment les Normes del Puig o de la RACV en les que es va publicar la Constitució del 78 i el Estatut d'Autonomia Valencià del 82.

Fullana accepta les Normes com a medida provisional

Entre elles les d'Escrig-Llombart, adoptades per Lo Rat Penat des de 1888. Des de 1913 les propostes del Centre de Cultura Valenciana (posteriorment RACV) van ser també meridianament populars. Des de 1932 fins als nostres dies van adquirir gran renom pel seu potencial anexionant, les Normes de Castelló, provisionals com es pot verificar en les mateixes firmes ,si be des d'ans i també després, han fruit de més popularitat entre els valencians les publicades per l'acadèmic de la RAE i Catedràtic de la Llengua Valenciana Lluís Fullana i Mira.

Un dels precursors del conflicte llingüístic fon el poeta valencià Josep Maria Bayarri, qui l'any 1966 publica "Alfavetisasió dels valensians", a on propon una normativa basada en el dialecte apichat del valencià.

No obstant això no va ser fins a la transició espanyola quan va cobrar força el debat sobre el nom i la normativa ortogràfica a utilisar per a la llengua: valencià o català. Les baralles entre partits polítics, intelectuals i ciutadans valencians foren contínues, sent els bandos participants els nomenats valencianistes i pancatalanistes.

Les primeres declaracions valencianistes procediren de l'UCD, cap a decembre de 1977. En 1978, l'escritor Vicent Andrés i Estellés, identificat com a pancatalaniste pels seus oponents fon despedit com redactor cap del diari Las Provincias i en juny del mateix any es publica en el mateix diari l'artícul de Manuel Broseta La paella de "Els Països Catalans", primer d'una série de colaboracions estructuradores de les idees valencianistes.

En 1978 l'UCD integra com a militants, a destacats membres del Grup d'Acció Valencianista, fundat l'any anterior.

Per part del valencianisme participarà en el conflicte principalment la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (fundada en 1915, denominada Centre de Cultura Valenciana fins a 1978 en el que canvia el seu nom al d'Acadèmia de Cultura Valenciana, a qué s'afig posteriorment la categoria de "Real"), que encara que en els seus orígens advocava per l'unitat de la llengua des de finals del franquisme proclama la diferenciació entre valencià i català, i promou una normativa diferenciada del català, les Normes del Puig. També el partit polític Unió Valenciana participà activament en el costat valencianiste aixina com numerosos grups culturals, com el Grup d'Acció Valencianista.

En 1978 es creà a fi de dirigir els primers esforços per normalisar la llengua, l' Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de l'Universitat de Valéncia; l'iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner.

Com a conseqüència de la tensió social subsegüent i encara que la filiació del valencià al català en aquell moment es poc discutida en l'àmbit acadèmic, en la Llei 4/1983, del 23 de novembre, d'Us i Ensenyança del Valencià, es declara que «el valencià i el castellà són llengües cooficials en la Comunitat Valenciana».

Acordada la transformació de l'IUFV, que permaneixia semi-activa, en l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana [IIFV] (1987), es creà com a tal per Orde de la Generalitat Valenciana del 22 de novembre de l'any 1994, reactivant d'esta manera breument les tensions en el valencianisme, que en aquell moment es trobà en retrocés davant de la particular debacle que patix el seu partit polític més representatiu, Unió Valenciana.

Després del pacte polític entre el govern del Partit Popular i Convergència i Unió, en el qual Jordi Pujol condicionava el seu recolzament al govern de José Maria Aznar a canvi de l'“unitat llingüística”, la Generalitat Valenciana, en 2001 aprovà una llei que permetia crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (d'ara en avant AVL), segons el preàmbul de la Llei de creació de la qual (7/1998), del 16 de setembre: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia».

No obstant, i a pesar del dictamen de l'AVL, en 2004 es movilisà el poble valencià en una manifestació en defensa de les senyes d'identitat valencianes i de la llengua valenciana[1], a on el número d'assistents fon d'entre 100.000 i 500.000 persones onejant Reals Senyeres Valencianes baix una pancarta de la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCECRV) [2]

Referències

Vore també

Enllaços externs

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes