Corona d'Aragó

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Corona d'Aragó
Bandera de Corona d'Aragó Escut de Corona d'Aragó
Bandera Escut
 
Situació de Corona d'Aragó
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Itinerant

n/d
Idioma oficial Aragonés, Català, Valencià, Castellà, Llatí, Italià, Sicilià, Occità, Grec
Forma de govern Monarquia

 •
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres

n/d

Població
 • Total
 • Densitat

300,000
1,2/km2 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total
 • PIB per càpita


n/d
PIB (PPA)
 • Total (2)
 • PIB per càpita


n/d
IDH
Moneda Varia segons la zona
‎Gentilici Aragonés, Valencià, Català, Mallorquí, Napolità, Rosellonés...
Fus horari
Domini Internet n/d
Prefix telefònic n/d
Prefix radiofònic n/d
Còdic ISO

4 .

La Corona d'Aragó englobava al conjunt de territoris que estigueren somesos a la jurisdicció del rei d'Aragó, de 1164 a 1707.

El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el regne (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com Comte de Barcelona i Príncip d'Aragó.

Petronila va prendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramon Berenguer va prendre el nom de príncip i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereu varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereu). En 1164, Alfons II d'Aragó heretaria el patrimoni conjunt.

Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de regne i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques fins a incloure atres dominis: fonamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, Sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.

En la boda dels Reis Catòlics en 1469, es realisà l'unió en la Corona de Castella, formant la base de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els distints reines conservarien els seus sistemes llegals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, Felip V elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.

Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pere el Catòlic" en lloc de "Pere II d'Aragó".

Contingut

[edita] La formació de la Corona d'Aragó

Portà dels Anales de la Corona de Aragón

La formació de la Corona té el seu orige en l'unió dinàstica entre el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona.

Després de la mort sense descendència d'Alfons el Batallador l'any 1134, durant el lloc de Fraga, el seu testament cedia els seus reines a les órdens militars del Sant Sepulcre, del Hospital de Jerusalem i de els Templaris. Davant d'este fet insòlit, els habitants de Navarra, que en aquell moment formava part de les possessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonesos tampoc acceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramir II el Monge, germà de Alfons i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfons VII de Castella aprofità per a reclamar drets successoris sobre el tro de Aragó, mentres que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.

Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el regne d'Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de Lleida. El rei de Castella Alfons VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audaç expedició en Saragossa i va fer fugir a Ramir. En tot i això, eixos fets no acabaren sent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el regne aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matrimoni del que tingueren una filla, Petronila. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.

El comtat de Barcelona, en aquella época, estava en mans de Ramon Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com Osona, Girona o Besalú. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquista momentànea de Mallorca (1114) o les expedicions portades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de Valéncia, sent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfons VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramon el Fraticida en Tevar). Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en l'unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramon Berenguer III en Dolç de Provença.

Alfons VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur Sancho III de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramon Berenguer IV rebria el títul de "príncip" i "dominador" d'Aragó. S'especificava que si morira la reina Petronila ans que Berenguer, el regne no quedaria en mans del comte fins a després de la mort de Ramir. Ademés, el Regne si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills varons pero estos morien sense descendència.

Ramon Berenguer pacta en el rei aragonés Ramir I yo el rei Ramir siga rei, senyor i pare en el meu Regne d'Aragó i en tots els teus comtats mentres em plaixca, entregant a la Corona d'Aragó tots els seus dominis com "dominador" o príncips per a eixercir la potestat real, pero no va cedir ni el títul de Rei ni la dignitat ni el llinage.

La capacitat de Ramon Berenguer per a eixercir els potestat real en Aragó es mostra en fets com que és al comte de Barcelona com governant d'Aragó, a qui els Caballers del Sant Sepulcre, els Hospitalaris i els Templaris fan concessió de els seus drets com a hereus del rei Alfons d'acort en el seu testament, reconeguen-se aixina com sobirà en eixercici sobre els territoris aragonesos.

En 1164, el fill de Ramon Berenguer i Petronila, Alfons II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues successors, heretarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramir expressà per escrit que els títuls devien estar en eixe orde.

La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollades institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la política expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separades ses propies institucions. L'obra de Jerónimo Zurita, de 1580, Anales de la Corona de Aragón (Anals e la Corona d'Aragó) contribuïx decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI.

El terme "Corona d'Aragó" obedix a la preeminència del títul principal de dignitat en el que es coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pere IV el Cerimoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Regne de Aragó, el qual regne és nostra principal designació i títul".

[edita] Els territoris de la nova Corona

Expansió peninsular i baleàrica de la corona d'Aragó.

Els territoris que passaren a formar part e la Corona d'Aragó foren els següents:

En quant a l'estatus jurídic, les noves adquisicions de Ramon Berenguer IV (Daroca, Monreal del Campo, Montalban) i Alfons II (Terol, Alcañiz) en els territoris aragonesos al sur de Saragossa, que ya havien segut somesos i després perduts per Alfons I el Batallador, foren incorporats sense solució de continuïtat al regne d'Aragó i als seus usos i costums, obtinguts furs i cartes de població heretades de les de Xaca i Saragossa.

En la conquista de Tortosa i Lleida, Ramon Berenguer IV va establir sents marquesats (marques de frontera, al modo en que ho fon la Marca Hispànica franca), no dependents ni d'Aragó ni de Barcelona, sino del seu propi patrimoni personal. A la seua mort acabaren incorporant-se a la Corona, despres d'algunes vacilacions en el cas de la marca de Lleida --que en un principi va pertànyer a la diòcesis de Roda-Barbastro-, passant a formar part de l'òrbita catalana.

Per lo que respecta als comtats independents: Urgel, els Comtats de Pallars (que carien de frontera en el comtat de Barcelona, separat d'este casal pel poderós comtat d'Urgel i estava compost per el Pallars Sobirà o Alt Pallars i el Pallars Jussà o Baix Pallars), Roselló i Comtat d'Ampúries, cada u se'n anà incorporant a la Corona de diversos modos des de la segon mitat del sigle XII fins al sigle XIV. Alguns, com el de Urgel, mantingué fins a 1314 una dinastia comtal independent, encara que des de el sigle XIII estigué lligat per vínculs vassallàtics al rei d'Aragó.

  • El Comtat del Roselló estava governat pel comte Gerart II de Roselló, qui va morir sense successió en 1172. El seu testament va establir que el Roselló "tot íntegrament li done al meu senyor el rei dels aragonesos" per la fe deposità en el seu sobirà Alfons II, que fon immediatament reconegut com rei de Perpinyà.
  • El Alt Pallars es situa en la conca del Noguera Pallaresa i fa frontera en la val d'Aran, a on Pere I havia mort intervingut directament en els assunts d'este territori.
  • El Baix Pallars era un comtat independent en majors recursos econòmics que el del Alt Pallàs, i else comte Arnal Mir de Pallars Jussà fon feudatari d'Alfons I el Batallador i jugà un important paper en l'unió de la reina Petronila i el comte Ramon Berenguer IV. En 1193 Alfons II d'Aragó intervingué militarment en el Baix Pallàs en defensa dels interessos dels descendents de Arnal Mir, quins (com senyala Martin Aurell 1995) l'entregaren a "tibi Ildefonso, venerabili rege Aragonis et comiti Barchinone et marchio Provincie" a causa de la fidelitat i homenage prestats a Aragó des de fa més d'un sigle.

El Comtat d'Urgel tenia una trayectòria història individual des de l'escomençament del sigle IX, en que Aznar I Galíndez, comte d'Aragó, Sardenya i Urgel inicia la dinastia d'este comtat autònom fins al sigle XIV. Ermengol VIII d'Urgel patirà una rebelió i a la seua mort, la seua viuda Elvira de Subirts acceptà la concertació en Pedro II en 1209 de la boda de la seua filla Aurembiaix en el futur Jaume I que no fructificà al perdre la Batalla de Muret i caure el Comtat d'Urgel com botí en mans de Geraldo de Cabrera, a quin Jaume tingué que pagar una quantiosa suma per a reincorporar-ho a l'òrbita de la Corona ya en el sigle XIII. Posteriorment, a començaments del sigle XIV, Ermengol X d'Urgel acordà en Jaume II d'Aragó nomenar a Teresa d'Entença hereua del Comtat d'Urgel a canvi de casar-la en el futur Alfons IV d'Aragó. En 1214 mor Ermengol i es celebra l'enllaç, en el que el comtat d'Urgel passa a integrar la Corona a tots els efectes.

  • Finalment, el Comtat d'Ampúries, estigué enemistat en el comte de Barcelona des de el enfrontament de Ponce II de Ampúries i Ramón Berenguer III en la década de 1120, que va impondre per sa força el domini sobre el chicotet comtat coster encara que reconeixent, nominalment, la independència dels seus comtes que, sense possibilitats de creiximent, rodejats pels dominis barcelonins, mantingueren la seua relativa autonomia pagant rentes al sobirà de la Corona d'Aragó fins a que en el sigle XIV s'incorporaren ad ella definitivament.

[edita] L'expansió de la Corona d'Aragó

Armes d'Aragó i Sicília.

Durant el govern de Ramon Berenguer IV i Petronila, foren conquistades les ciutats de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, ademés de la serra de Pardes, Siurana, Miravet.. Més tart, baix el regnat d'Alfons II d'Aragó, foren conquistades més terres cap al sur arribant fins a Terol i en els tractats de Tudilé i Caçorla, la Corona fixava la llínea d'expansió peninsular sobre els regnes musulmans de Valéncia i Dénia.

Durant el regnat de Jaume I, tingué lloc la conquista de Mallorca i del Regne de Valéncia, a lo llarc de la primera mitat del sigle XIII. Culminada la conquista del antic regne de Dénia fins a Biar, llímit acordat en el tractat de Caçorla, les terres valencianes no foren incorporades a Catalunya o Aragó, sino que constituïren un nou regne, el de Valéncia, degut a la seua identitat musulmana preexistent, que adquiria Corts pròpies, Furs propis [1], moneda pròpia [2], eixèrcit propi integrat per milícies, en Pere IV el Cerimoniós i bandera pròpia que era escoltada per una companyia nomenada el Centenar de la Ploma[3]. Aixina mateix, despres de la mort del Conquistador, el seu testament donaria lloc al Regne de Mallorca, que heretava son fill Jaume i que incloïa les illes Balears, els comtats de Roselló i Sardenya i el senyoriu de Montpellier. Este regne de Mallorca resultaria políticament molt inestable i seria finalment anexionat nova i definitivament a la Corona per Pere el Cerimoniós.

Des de finals del sigle XIII s'inicia també l'expansió de la Corona pel Mediterràneu. Jaume II retingué el domini conseguit per Pere III d'Aragó de la corona de Sicília, encara que fins al sigle XV se mantindria baix el domini d'una rama secundària de la dinastia. També Jaume II va rebre l'investidura de Sardenya, que conquistaria en 1324 i supondria un dur esforç de domini a lo llarc dels anys següents. Aixina mateix, prolongà cap al sur els llímits del regne de Valéncia, que per mig de la Sentència Arbitral de Torelles alcançarien els llímits definitius.

Es crea el Llibre del Consolat de Mar, un còdic de costums marítimes. Ademés, se funden diverses companyies marítimes, com les grans companyies aragoneses (Magnas Societas Cathalanorum), gràcies a les quals, en 1380 se conquistarien territoris com els ducats d'Atenes i Neopàtria, que quedarien baix la sobirania de Pere el Cerimoniós durant cert temps.

[edita] Del canvi de dinastia a l'unió dinàstica en Castella

Despres de la mort de Martí l'Humà, la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix fallix sense haver nomenat successor. En eixe context deprengueren quatre candidats al tro: l'Infant Federic, Lluís d'Anjou, Jaume d'Urgel i Ferrando d'Antequera, de les quals les seues aspiracions al tro se dilucidaren per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionaria de manera favorable a Ferrando d'Antequera, representant de la dinastia castellana dels Trastàmara.

Ajudà a allò l'actuació del Papa Benedicte XIII, que en ple Cisma d'Occident optà per promoure al candidat castellà per a assegurar-se el recolzament de la Corona d'Aragó i de Castella. D'este modo en 1412, Ferrando fon nomenat monarca de la Corona d'Aragó. La nova dinastia persistiria en la política expansionista, de manera que el seu successor, Alfons V, conquistaria el Regne de Nàpols en 1443.

La boda entre Ferrando el Catòlic i Isabel la Catòlica, celebrada en 1469, en Valladolit i la aliança consegüent va permetre que els castellans recolzaren la política expansionista d'Aragó en el Mediterràneu, al tindre una política exterior comú. El duc d'Alba anexà el regne de Navarra a la corona d'Aragó en 1512. En tot i això en 1515 Navarra fon cedida a Castella.

A pesar del matrimoni dels Reixos Catòlics de 1460, abdos regnes conservaren les seues institucions polítiques i mantingueren les corts, les lleis, les administracions públiques i la moneda encara que unificaren la política exterior, la facenda real i el eixèrcit. Reservaren per a la Corona els temes polítics, i actuaren conjuntament en política interior. La unió efectiva dels regnes de Castella, Aragó i Navarra es va fer baix el regnat de Carles I, que fon el primer en adoptar, junt a sa mare Joana, el títul abreviat de Rei de les Espanyes i de les Índies.

[edita] Els territoris de la Corona d'Aragó en l'Edat Moderna

Constitucions catalanes basades en els antics Usatges de Barcelona.

L'integració dels territoris de la Corona d'Aragó en la nova monarquia estigué marcada pel poder hegemònic de Castella en l'interior de la Corona. La seua articulació tingué lloc fonamentalment a través de dos institucions: el Consell d'Aragó i el virrei. El Consell Suprem d'Aragó era un orgue consultiu de la corona creat en 1494, a arrel d'una reforma en la Cancilleria Real realisada per Ferrando el Catòlic, que des de 1522 estaria integrada per un vicecanciller i sis regents, dos per a el regne d'Aragó, des per al Regne de Valéncia i dos per als comtats Catalans, Mallorca i Sardenya. Per sa part, els virreis assumiren funcions militars, administratives, judicials i financeres.

Els conflictes que varen succeir a lo llarc dels sigles moderns, fins a la Guerra de Successió. En 1521 tenien lloc les Germanies, un moviment sorgit en Valéncia entre la incipient burguesia que se va estendre fins a l'any 1523. En Mallorca tingué lloc en els mateixos anys atre moviment similar, dirigit per Joanot Colom. La derrota final dels agermanats supongué una forta repressió i la reafirmació del domini senyorial. Ya durant el regnat de Felip II, tingué lloc la prohibició dels súbdits de la Corona d'Aragó d'estudiar en el estranger, front al risc de contagi calviniste. Aixina mateix, en 1569, tots els diputats de la Generalitat de Catalunya eren empresonats baix la acusació d'heregia, en el marc de la disputa pel pagament de l'impost de l'excusat. En 1591, tingueren lloc les Alteracions d'Aragó, produïdes quan l'ex-secretari del rei, Antonio Pérez, condenat per la mort del secretari d'En Joan d'Àustria, se refugià en Aragó i el monarca va transgredir tots els privilegis aragonesos per a apressa-ho i inclús va fer eixecutar al Justícia Major d'Aragó.

Durant el sigle XVII, les tensions foren prou majors. Les necessitats financeres dels monarques les conduïren a intentar aumentar per tots els mijos la pressió fiscal sobre els territoris de la Corona d'Aragó, del qual les seues constitucions garantisen importants proteccions front ad elles. Després d'entrar en guerra la Corona d'Aragó en França en 1635, el desplegament dels tercis sobre la Generalitat de Catalunya, plantejant primer la formació d'una república catalana, acabà per reconéixer a Lluis XIII de França com a Comte de Barcelona. El conflicte fon finalment superat en la Pau dels Pirineus, per la qual el comtat del Roselló i la mitat nort del comtat de Sardenya passaven per a sempre a domini francés i França torna a Espanya la baixa Sardenya. A finals del sigle, en 1693 estallaria també en Valéncia la Segona Germania, un alçament de llauradors i anti-senyorial, en torn a la pèrdua de les collites.

[edita] Vore també

[edita] Referències

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes