Gentilici

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca

El gentilici usat com substantiu denota a un habitant d'un país o ciutat (eix: un valencià va escriure eixe artícul). Usat com a adjectiu indica que el substantiu qualificat prové d'eixe país, regió o ciutat (eix: eixa venedora és australiana).

Segons el diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola la paraula gentilici prové del llatí gentilitius, substantiu que prové al seu torn de la paraula, també llatina, gens. La gens era en els romans l'estirp, el cep, el llinage, es podria dir inclús que és el que correspon als nostres moderns llinages. Aixina la Gens Iulia era la Gent Julia, o la família a qui va pertànyer, per eixemple, Julio César. Gens era també per als romans una manera de cridar lo que hui en dia designen paraules com «raça», «nació» o «poble». D'ací que gens evolucionara cap a «gentilici», paraula referent als habitants d'un poble, una ciutat, una regió, un país, una nació o un estat.

El gentilici es forma en un substantiu particular, per eixemple "bilbilitano", o -quan este no existix— En el subjecte seguit de la preposició "de" seguida del nom del lloc de que es vol denotar la procedència, per eixemple: «dona de Reus», «home de Liechtenstein». La formació del gentilici considerada a partir del nom del lloc presenta molts cassos (tant irregulars com regulars), formant-se els regulars més comuns en l'arrel i sufixos com -anus /-ana, -eny /-enya, -és /-eixa, -i /-ina, -er /-era i -co /-ca (en algunes excepcions, com «argiu», originari d'Argos). Existixen també sufixos especials en llocs com Cantàbria (-iego /-iegu) o Euskadi (-arra).

Els gentilicis són generalment derivats del nom actual del lloc (d'Anglaterra, «anglés») pero quan un gentilici o etnónim està compost de dos o més gentilicis distints es deixa en la seua forma original a l'últim gentilici de la sèrie, es modifiquen els radicals dels atres components de la serie (afegint-los el sufix "o") i se'ls separa a tots per mig de guions. Per eixemple, una película Italo-rus-nort-americà, eixemple en que nort-americà (últim terme de la serie) no ha canviat mentres que els atres han segut canviats pels seus radicals acabats en «o». En alguns cassos són derivats d'un antic topònim o etnónimo (d'Anglaterra: angle-, d'Espanya: hispà-, de Portugal: luso-, de Japó: nipo-, de China: sino-, etc.).

Segons les normes ortogràfiques de la Real Academia de Cultura Valenciana, tots els gentilicis, substantius o adjectius, s'escriuen en minúscula inicial.


[edita] Gentilicis valencians

Les formes de sufixos més productius per a formar gentilicis de topònims de l'àmbit llingüístic valencià són:

  • , -ana
    • Valéncia: valencià, valenciana (valencians, valencianes).


  • , -ina
    • Alacant: alacantí, alacantina (alacantins, alacantines).
    • Xàtiva: xativí, xativina (xativins, xativines).
  • -és, -esa
  • -er, -era (-ers, -eres). Eixemples:
    • Agost: agoster, agostera (agosters, agosteres).
    • Manises: maniser, manisera (manisers, maniseres).


Atres sufixos d'us menys freqüent:

  • -eny, -enya (-enys, -enyes).
    • Alzira: alzireny, alzirenya (alzirenys, alzirenyes).
    • Almussafes: almussafeny, almussafenya (almussafenys, almussafenyes).


  • -ut, -uda (-uts, -udes). Eixemples:
    • Biar: biarut, biaruda (biaruts, biarudes).
    • Castalla: castallut, castalluda (castalluts, castalludes).
    • Benicàssim: benicassut, benicassuda (benicassuts, benicassudes).

[edita] Enllaços externs

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes