Història de la Comunitat Valenciana

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Història de la Comunitat Valenciana
Escudo de la Comunidad Valenciana.svg
Formació geològica
Prehistòria
Periodo iber
Periodo cartaginés
Periodo romà
Periodo visigot
Edat mijana (Periodo musulmà)
Conquista omeya
Valiat de l'Àndalus
Emirat de Qurtuba
Califat de Qurtuba
Emirat d'Alpont
Emirat de Balansiya
Emirat de Dàniyya
Regne de Valéncia
Conquista de Valéncia
Sigle d'or
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporànea
Història de Valéncia
Llista de presidents de la Generalitat

Este artícul tracta de l'història de la Comunitat Valenciana des del seu naiximent fins als nostres dies, les civilisacions, els héroes, els fets que nos han format com a poble passant per la fundació i l'història del Regne de Valéncia.

Prehistòria i Protohistòria[editar]

Tesor de Villena
Artícul principal → Prehistòria en la Comunitat Valenciana.

Els orígens de la civilisació valenciana en els seus testimonis més antics, des de l'aparició de l'home en les nostres terres, fins la plasmació del seu caràcter artístic en les coves i utensilis.

Tavernes de la Valldigna, Vilafamés i Oropesa[editar]

Nos tenim que situar en el Paleolític Inferior (fa uns 300.000 anys) per a trobar les recialles humanes més antigues fins al moment . Estos s'han trobat en la Cova de Bolomor (Tavernes de la Valldigna), el Tossal de La Font (Vilafamés) i la Cova de Borràs (Oropesa).

D'estos habitants se coneix molt poc. Tindríem que consultar obres d'autors especialisats, com J. Aparicio Pérez. Se supon que, encara que de vegades caçaven de forma rudimentària, eren carronyers. Se menjaven els animals morts que s'anaven trobant pel camí, perque encara no eren capaços de matar-los per ells mateixos. Per esta raó, es deduïx que eren principalment vegetarians, pero no agricultors. No tenien cap forma d'activitat agrícola planificada. La seua dieta principal eren fruïts i raïms silvestres.

Si comparem els descobriments d'estes troballes en atres del restant del món, veem que es tractava de “Pitecàntrops”, hominits que ya anaven a peu i també posseïen un semblant humà.

De Xàtiva a Gandia[editar]

Paleolític Mig:

És en esta época quan ya ha aparegut la caça i l'us del foc, com es comprovà en la Cova Negra de Xàtiva. Dins d'esta cova s'han trobat ossos d'animals, clares víctimes dels caçadors, aixina com puntes de sílex i raspadors de múltiples usos. També un famós parietal que correspon a un chiquet Neanderthal de sis anys. Pero lo més significatiu de tot és l'irrupció de l'art en terres valencianes.

Valéncia és terra d'artistes de d'époques prehistòriques. L'investigador Fullola Pericot, afirma que la Cultura Valenciana d'aquells temps tenia “una personalitat pròpia fortíssima”.

En Gandia se donà un pas transcendental en lo devindre històric: s'inventà una punta de flecha d'aletes i pedúnculs, en contraposició de l'antiga flecha de puntes de cara plana.

El primer Art Valencià[editar]

Lo primer art valencià compren un periodo d'aproximadament 23.000 anys.

Inclou:

Els arts Parpallonenc i el del Mesolític Inicial, tenen com a soport peces de pedra chicotetes i de fàcil transport (plaquetes o lloses calcàrees).

L'Art Rupestre Valencià i l'Art Esquemàtic tenen com a soport parets en coves o abrics rupestres. També ossos i ceràmiques.

A banda d'estos quatre arts, existixen també un parell de formes artístiques diferents dels estils grans del moment en que s'inclou cada u:

  • Els gravats rupestres fusiformes.
  • L'art llineal geomètric de la Cova de la Cuina.

L'Art Parpallonec[editar]

L'Art Parpallonenc es correspon en el Paleolític superior.

En la Cova del Parpalló de Barig (molt prop de Gandia) és a on s'ha trobat tot el material conegut. 20.000 plaquetes calcàrees, de tonalitats ocre en dibuixos i gravats d'animals.

Es creu que els dibuixos en les plaquetes se feen per a simbolisar el triumf dels caçadors. Els macs de la tribu dibuixaven l'animalet que volien atrapar i despuix trencaven la plaqueta en l'intenció simbòlica de representar la seua mort.

Els animals representats són cérvols, cabres, gamuces, bous, cavalls, porcs salvages i aus. S'han trobat plaques sanceres i trencades.

L'Art Rupestre Valencià[editar]

L'Art Rupestre Valencià mos oferix una documentació excepcional dels antics pobladors d'estes terres. En les roques mos deixaren un llegat que mos obri les portes d'un univers humà fascinant.

Escenes de caçadors, de batalles entre les tribus, desfilades de guerrers, i també testimonis de la famosíssima recolecció de la mel, (única en tota la Prehistòria del planeta), que mos permet conéixer que els nostres antepassats ya aprofitaven els treballs de les abelles.

Ad este art, també se li ha donat un significat religiós, de tipo màgic per a sometre a la Naturalea.

Alguns també l'interpreten com un art històric en el que els humans reflexen els acontenyiments per a, aixina, commemorar-los. Atres també els donen un valor totèmic o diví, encara que potser foren representacions en fins educatius, iniciàtiques o, simplement, per a diferenciar les classes socials, donant prestigi als que tingueren les coves decorades en estes obres d'art.

Edat Antiga[editar]

Detall de la Dama d'Elig
Artícul principal → Edat Antiga en la Comunitat Valenciana.

Els Íbers[editar]

Artícul principal → Íbers.

Els Íbers (s. VII-I a. C.) foren els primers en habitar la Comunitat Valenciana. Se desconeix la seua procedència, s'han sugerit tres teories:

  • Una teoria sugerix que arribaren a la Península en el periodo Neolític de les regions mediterrànees situades més a l'est, i la seua arribada se data des del quint mileni adés de Crist al tercer mileni adés de Crist.
  • Atres estudiosos han sugerit que poden tindre el seu orige en el nort d'Àfrica. Els íbers inicialment s'haurien assentat a lo llarc de la costa oriental d'Espanya i, possiblement, més avant se propagaren per tot el restant de la Península Ibèrica.
  • Atra teoria alternativa afirma que formaven part dels habitants originals de l'Europa occidental i els creadors de la gran cultura megalítica que sorgix en tota esta zona. Els ibers serien semblants a les poblacions celtes del primer mileni adés de Crist d'Irlanda, Gran Bretanya i França.

Els íbers construiren ciutats amurallades situades en llocs elevats per a defendre's dels seus enemics. Eixemples són Sagunt, Llíria o Elig. També establiren relacions en navegants fenicis i grecs que establiren colònies en les seues costes. L'idioma íber encara no ha segut capaç de traduir-se fins al moment. En l'escultura de bronze i pedra nos han deixat grans obres com la Dama d'Elig o el guerrer de Moixent. També foren experts en l'art de la ceràmica.

Els Cartaginesos[editar]

Mapa de la ruta seguida per Aníbal durant la seua invasió.

Cartago era el centre comercial del sigle III més important del Mediterràneu occidental. Estava enfrontada en Roma pel control del Mediterràneu occidental. Per això decidí estratègicament conquistar Hispània per a despuix entrar en Itàlia. Sagunt era la ciutat més próspera i avançada del Íbers en aliaces i amistat en Roma. Degut ad açò la ciutat s'opongué a l'avanç cartaginés. Per este motiu, Aníbal el gran militar cartaginés, sitià la ciutat. En acabant de huit mesos sitiats els saguntins preferiren cremar la seua ciutat i matar-se adés de entregar-se als cartaginesos invasors.

L'Época romana[editar]

La conquista romana[editar]

La conquista romana durà tres sigles des del sigle III a. C. fins al sigle I a. C.. Publio Cornelio Ecipion fon el militar romà que derrotà als cartaginesos. Conquistà la franja mediterrànea d'Hispània incloent les terres valencianes. Els íbers costaren de sometre lo que no ocorregué fins a 150 anys despuix (70 a. C.). Els íbers s'enfrontaren junt en Sertori contra Roma per lo qual el Senat Romà envià al general Pompeu. Ell els destruí i els romanisà per complet.

La Ciutat de Valentia[editar]

Columna del fòrum de Valentia
Dècim Juni Brut fon el fondador de la ciutat de Valentia hui Valéncia en l'any 137 a. C.. Els seu primers habitants foren soldats romas que lluitaren en contra de Viriat un rebel de la Lusitània, als quals entregaren les terres que tancaven els braços del Tyris, el riu Túria.
Ecut de Valentia
Fon destruida per Pompeu en el 70 a. C., sent reconstruida 50 anys més tart en l'any 20. La ciutat se reconstruí com les ciutats romanes d'importància en dos carrers transversals el Cardo i el Decumanus que a on se creuaven formaven una gran plaça que era el fòrum. En el fòrum estaven molts dels edificis principals de la ciutat com el palau de justícia o la seu del govern. També se trobava el temple principal de la ciutat dedicat a Minerva, Júpiter i Juno. En les afores hi havien grans edificis com l'anfiteatre, lo circ, teatre o termes. La ciutat era un autèntic eixemple de Romanisació.

Les persecucions dels sigles III i IV[editar]

Cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent Màrtir en Valéncia.

Els cristians foren perseguits durant els primers sigles. La persecució més forta la feu l'emperador Dioclecià a finals del sigle III i principis del IV. En esta persecució martirisaren a Sant Vicent Màrtir. Vicent era diaca de Valero bisbe de César Augusta hui Saragossa. Els dos fugiren a la ciutat de Valentia. Ací mentres ajudava en els sacraments a atres creents de Valentia fon detingut i per no voler abandonar la seua fe el torturaren i mataren. El tiraren de l'abocador de la ciutat a on anys més tart se construí un temple dedicat ad ell, el qual se convertí en un centre de peregrinació. Mantingué la seua beneració durant tota l'época musulmana, en distints propietaris cristians, prova del gran número de mosàraps valencians. Sant Vicent Màrtir és el patró de la ciutat de Valéncia entre atres com Lisboa. La millor herència que nos deixaren el romans fon el llatí.

Edat Mija[editar]

La reputació tradicional dels vàndals: una visió idealisada del saqueig de Roma en 455 per Heinrich Leutemann, cap a 1870.
Artícul principal → Edat Mija en la Comunitat Valenciana.

Pobles germànics[editar]

Saqueig de Roma
Artícul principal → Pobles germànics.

La devilitat romana provocà que en el sigle V trivus del nort de l'Imperi Romà d'occident invadiren est imperi. Hispània fon atacada per Sueus, Vàndals i Alans. Els Visigots eren un poble federat de Roma i els enviaren per a acabar en estos anteriors. Els Sueus foren reduits a Galícia a on fundaren el seu propi regne. Els Vàndals foren expulsats i anaren al nort d'Àfrica i els Alans foren derrotat en les terres valencianes desapareguent per a sempre.

Els visigots durant els sigles VI i VII practicaven l'hereia arriana i no podien casar-se en els hispans. Governaven com una aristocràcia militar en les seues pròpies lleis. Llavors els hispans s'organisaren en torn als bisbes i monasteris sèu de la cultura. Valentia fon una de les ciutats més importants, per estar prop de la zona de l'Imperi Bizantí en el surest de la península per lo que també tingué una àmplia autonomia respecte als visigots. Els visigots abandonaren l'heregia arriana en els concilis de Toledo gràcies a lo que comensaren a juntar-se en el poble, encara que mai s'uniren per complet. Finalment els visigots conseguiren l'unitat peninsular en un sol regne en el regne visigot de Toledo, ciutat que era la seua capital.

L'Época musulmana[editar]

L'imperi islàmic en tot el seu esplendor. En carmesí els territoris conquistats per Mahoma, en rosa els conquistats pels Califes Ortoxodos i en groc els conquistats durant la Dinastia Omeya.

Despuix de la batalla de Guadalete (711) els musulmans ocuparen tota la península ibèrica derrotant als visigots de Don Rodrigo. Els musulmans ompligueren les terres valencianes en palaus, mesquites, arts, ciències i lletres. De les terres valencianes feren un verger en hortes i jardins que maravellaven al món.

El naiximent del regne de Valéncia[editar]

En el sigle XI en la caiguda del Califat de Córdoba, Al-Àndalus se disgregà en taifes, en la Comunitat Valenciana se'n crearen dos, la Taifa de Valéncia (Balansiya) i la Taifa de Dénia (Dàniyya) que també governava les Illes Balears. Els reis de Valéncia transformaren la ciutat en una de les més boniques d'Al-Àndalus en muralles, jardins, palaus com el Palau Real de Valéncia, temples i adoquinament dels carrers. El Regne de Valéncia fon conquistat pel Cit a on creà el seu senyoriu independent de qualsevol atre regne i rei. En 1099 en acabant de la seua mort el Regne el conquistà una secta de fanàtics, els almoràvits i despuix d'estos pels almohades. Entre ells se reconstruiren les taifes. En la de Valéncia aparegué una figura molt important, entre els mosàraps fon conegut com Llop Martí, el Rei Llop. Era un oficial de l'eixèrcit almoràvit que procedia d'una família d'orige mosàrap. Conseguí fer-se en el poder i proclamar-se emir. Baix el seu manat totalitari (1140-1170) conseguí conquistar els regnes de Múrcia i d'Almeria per a aixina retindre als almohades. El Rei Llop fon traicionat pel seu sogre el senyor de Jaén. Els almohades aplegaren fins a les portes de Múrcia que gràcies ad ell no caigué en els vàrios sitis que li feren. Segons els castellans el manà matar el seu sogre en Múrcia. Atres fonts diuen que anà a Mallorca a per reforços pero l'atac almohade li impediren els seus objectius. La ciutat de Valéncia fon defenguda pel seu fill primogènit que finalment l'entregà als almohades. Este rei feu una resistència heroica front als almohades.

El Rei En Jaume[editar]

Artícul principal → Jaume I de Valéncia.
Estàtua de Jaume I en Valéncia

Els almohades foren derrotats pels castellans en la Batalla de Naus de Tolosa lo que permeté als reis cristians iniciar una etapa de grans conquistes. Jaume I d'Aragó conquistà els regnes de Mallorca (1229), Valéncia (1241), i Múrcia (1266) el qual cedí a Castella. La reconquista valenciana fon pacífica, gràcies a la política de pactes del rei. En primer lloc pactà en el Senyor de Sogorp que li rendí vasallage i adoptà la fe cristiana. Gràcies ad açò aplegà a les portes de la capital valenciana que sitià en el seu eixèrcit fins conseguir que el seu emir Zayyan cedira i li rendira vasallage el 9 d'octubre de 1238.

Jaume I se dedicà a construir un Regne de Valéncia cristià. Per a que lo regne tinguera autonomia respecte a qualsevol atre regne o territori de la Corona d'Aragó i del món, li donà el furs, lleis que organisaven la llivertat política, econòmica i jurídica de Valéncia. Els furs foren escrits en romanç valencià. També mos regalà la Real Senyera única en lo món i diferent de qualsevol atra, única bandera de tots els valencians. Degut a lo pactat en Zayyan, el rei garantí la convivència de cristians, judeus i musulmans. Ad este regne li esperava un esplendorós futur.

Valéncia una de les primeres potències mundials[editar]

Interior de la Llonja de la Seda.

En els sigles XIII, XIV i XV el Regne de Valéncia se convertí en una de les majors potències militars, polítiques econòmiques i culturals del món.

Les conquistes en el Mediterràneu[editar]

Mapa de la Corona d'Aragó en 1443

El fill de Jaume I, Pere III d'Aragó natal de Valéncia inicià l'extensió de la Corona pel Mediterràneu. El seu objectiu era conseguir controlar el comerç en orient que arribava a l'Imperi Bizantí per la Ruta de la Seda que replegava les riquees de tota Àsia. La seua esposa tenia el dret de poseir al Regne de Sicília. El rei Pere III conquistà este regne clau. Jaume II d'Aragó també conquistà les illes de Còrcega i Sadenya punts estratègics i necesaris per a les rutes marítimes ademés de les terres alacantines. Alfons V d'Aragó i Fernando II d'Aragó conquistaren el Regne de Nàpols, també se conquistaren els ducats d'Atenes i Neopatria. Els valencians finaçaren totes estes campanyes, especialment els judeus valencians. També donaren molts hòmens a la causa militar que tant de poder i riquea li conferiren.

En el sigle XV el Regne de Valéncia passa a ser el centre d'esta Corona. La cort es feu permanent en la Ciutat de Valéncia, els reis revien els seus soldats per a les conquistes del Regne i els valencians finançaren els barcos i l'armament als eixèrcits d'Aragó. Valéncia sempre fon fidel als seus reis que li ho agraïren. Recolçà a Alfons V en la conquista de Nàpols, a Joan II contra els rebels catalans i al seu fill Ferran el Catòlic en les empreses que canviaren l'Història de l'Humanitat com la Conquista d'Amèrica, la Guerra de Granada i les guerres d'Europa que es dugueren a terme gràcies als valencians, especialment els judeus. Sense Valéncia el món no seria lo que és.

L'unitat del regne[editar]

En la primera mitat del sigle IV s'intentà desfer el Regne de Valéncia pero ningú fon capaç de conseguir-ho. Alfons I de Valéncia vullgué impondre els furs d'Aragó per a llevar-li la autonomia a Valéncia. Per això feu una consulta en el regne en la que els valencians votaren tots en contra exepte quatre municipis feus de nobles aragonesos. Alfons II de Valéncia estava casat en Leonor de Castella, reina d'Aragó la qual demanà la ciutat de Castelló i la seua comarca com a propietat del seu fill Ferrando. El rei volgué saber l'opinió de les corts de Valéncia. En elles parlà Francesc de Vinatea que sabé mostrar que els valencians jamai acceptarien pedre els privilegis que el rei en Jaume els havia concedit. Al contrari que en Castella els reis aragonesos no governaven com dictadors sino que d'una forma molt més democràtica.

Sant Vicent Ferrer[editar]

Proclamació de Ferran d'Antequera en Valéncia com a rei d'Aragó
Artícul principal → Sant Vicent Ferrer.

Sant Vicent Ferrer (1350-1419) fon u dels personages més detacats del seu temps. Naixqué en Valéncia el 23 de giner de 1350. En 1367 entrà en lo convet dels Domenecs de Valéncia. Vicent estudià en diferents universitats de fora de Valéncia i en 1411 fundà l'Universitat de Valéncia. Fon un gran predicador, teòlec i diplomàtic. Sant Vicent Ferrer realisà numerosos milacres motiu pel que el feren Sant anys més tart. Viajà per països de l'Europa occidental i l'Europa central predicant l'austeritat i l'oració seguit de grans multitus parlant en lengua valenciana ya que parlant en valencià allà a on anava tots l'entenien.

Sant Vicent Ferrer fon clau en els acontenyiments polítics importants de l'época. Fon designat compromisari en lo Compromís de Casp, junt en son germà Bonifaci Ferrer, dos dels represents del Regne de Valéncia. Sant Vicent va ser l'home clau del compromís per a la designació de Ferran d'Antequera d'orige Castellà com a rei d'Aragó iniciant aixina la dinastia Trastàmara en la Corona. Sense Sant Vicent Ferrer hui Espanya no seria una realitat. Atra molt important intervenció fon en el Cisma d'Occident en el que tres papes lluitaven pel poder. Sant Vicent Ferrer decidí qui seria el Papa de Roma. Li digué al Rei Fernando que firmara en favor de Martí V enfrontat en el seu amic aragonés Benet XIII el Papa Lluna que se retirà a Peníscola. Ell conseguí resoldre el conflicte de manera imparcial en el qual se decidia el futur del món. Sant Vicent Ferrer és el patró de la Comunitat Valenciana.

El Renaiximent valencià[editar]

Artícul principal → Sigle d'Or.

El Regne de Valéncia viu, durant el seu maravellós sigle XV, el renaiximent de les lletres valencianes, la pintura i l'escultura que fon el primer de la Península, antecessor del Sigle d'Or Castellà, i u dels primers del món paralel a l'italià. Este renaiximent s'escrigué en llengua valenciana tal i com sempre admeteren tots i cada u dels escritors puix era la llengua de major prestigi de l'época.

Ausias March viajà en Alfons V el Magnànim a conquistar Nàpols a on conegué a l'humanisme italià del que s'inspirà. Ell fon un gran poeta que gastà com a novetat la llengua valenciana. Al nou moviment renaixentiste iniciat per ell, el seguiren Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella també grans poetes valencians. Junt en estos tres grans poetes valencians, els atres, a pesar de ser bons, queden en un segon pla. Aixina podem mencionar a Francesc Ferrer i Lluís de Vilarasa que varen seguir a l'escola d'Ausias o Dionís Guiot que s'ajustava més a l'estil d'Andreu Febrer. El primer llibre imprés en Espanya fon un llibre del major certamen de poesia valenciana, imprés en Valéncia, i titulat "Els trobes de lahors de la Verge Maria".

En la prosa, Joanot Martorell fon el major escritor valencià de tots els temps, comparable en Cervantes o Shakespeare, en la seua gran obra, "Tirant lo Blanch". Atre gran personage del Sigle d'Or és Sor Isabel de Villena, dòna valenciana, abadesa de les clarises de Valéncia, que escrigué sobre lliteratura religiosa destacant la "Vita Christi" una visió personal de la vida de Crist. Isabel conseguí estar en igual en tots els escritors de l'época i passar a formar part de la lliteratura universal. Isabel inspirà tota la posterior mística espanyola. Jaume Roig escrigué una crítica de les costums de l'época i la seua obra més important és "L'Espill". També s'inclou en este sigle a Sant Vicent Ferrer, anteriorment expost, i a son germà Bonifaci Ferrer autor de la Bíblia en llengua valenciana la tercera en llengua moderna del món.

El teatre valencià del Sigle d'Or se desenrolla en l'àmbit religiós principalment. Entre totes les representacions destacarem els Misteris, celebrats dins dels temples, sent el més conegut el Misteri d'Elig.

La pintura i escultura valencianes se desenrollaren en la ciutat de Roma en tendències flamenques i italianes.

En lo món financer, destacà Lluis de Santangel, qui li donà els diners als Reis Catòlics de la seua fortuna per a pagar al que seria el seu amic Cristòfol Colon el viage a Amèrica.

Els papes valencians[editar]

Escut pontífex de Sa Santitat el Papa Aleixandre VI en les armes dels Borja.
Escut pontífex de Sa Santitat el Papa Calixt III en les armes dels Borja.

La supremacia valenciana mos deixà l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt III i Aleixandre VI, que governaren la Cristantat durant el sigle XV, els dos de la família valenciana d'Els Borja una de les més poderoses de l'història.

Calixt III (1378-1458) que naixqué en la Torre de Canals en lo nom d'Alfons de Borja i Cavanilles. Des de jove demostrà tindre una gran inteligència i ser molt treballador i ademés tingué els apoyos de Sant Vicent Ferrer que el guià per a que se dedicara a la vida religiosa i Alfons V el Magnànim que l'ajudà a arribar al Vaticà com Sant Vicent havia profetisat. Calixt III organisà una creuada contra els turcs que conseguí la victòria en Belgrat. També canonisà a Sant Vicent Ferrer en més de 800 milacres i molts testics tal i com ell també havia profetisat.

També arribà a ser Papa Aleixandre VI que naixqué en Xàtiva en lo nom de Rodèric Borja i nebot de Calixt III que l'ajudà en el seu ascens en el Vaticà. Com a Papa tingué un inmens poder i intervingué en molts confictes en Itàlia. Tenia tant de poder que podia unir a tot lo món cristià en una Nació, idea que ya duya son tio, pero la negativa de la Cúria i famílies reals li ho impediren.

Edat Moderna[editar]

La pau de les Germanies, per Marcelino de Unceta.
Artícul principal → Edat Moderna en la Comunitat Valenciana.

Les Germanies[editar]

Artícul principal → Les Germanies.

A principis del sigle XVI els gremis de la ciutat de Valéncia i els agricultors s'uniten en una protesta armada contra la noblea abusiva que provocà una guerra. L'emperador Carles I de Valéncia encara que en un principi recolçà a les classes mijes i gremis, se passà al costat de la noblea per por de les consequències. Els valencians estaven comandats pel seu llíder Joan Llorens independisaren el Regne proclamant la República Valenciana, com les repúbliques italianes. Al principi la guerra fon favorable als agermanats pero despuix de l'arribada de l'eixèrcit imperial des de Castella se sumaren les derrotes fins a ser derrotats finalment en Sagunt. Tots els caps valencians foren ejecutats, i perderen totes les seues pertenències. En acabant d'açò se produí atre alçament en Xàtiva que acabà en fracàs. També en lo Regne de Mallorca se produiren alçaments que acabaren reprimits. El resultat de la guerra dugué un atac a totes les característiques genuïnes del Regne de Valéncia, llengua tradicions i cultura pròpies.

Conseqüències[editar]

Despuix de les germanies durant els sigles XVI i XVII se produí la castellanisació de la cultura valenciana degut a la represió de Germana Di Foix vireina designada per l'emperador Carles I de Valéncia que promové l'abandó de lo valencià. Llavors es produí un gran moviment d'escritors en espanyol del que destaca Guillem de Castro. També aparegueren els "Nocturns" nobles valencians que difonien la cultura i foren els precursors de les acadèmies. En la pintura també se produí un gran desenroll en l'época.

L'Humanisme valencià[editar]

L'humanisme és una corrent filosòfica que pretenia en l'época convinar la tradició catòlica en lo nou pensament lliveral protestant. L'humanisme tingué a u dels seus majors representants en el valencià Lluís Vives junt en Erasme de Rotterdam i Sant Tomàs de Moro que foren els majors del seu temps. Lluís Vives (1492-1540) naixqué en la ciutat de Valéncia procedent d'una família de judeus conversos. Estudià humanitats en l'Universitat de Valéncia pero degut a l'Inquisició hagué d'abandonar Espanya per a establir-se finalment en la ciutat holandesa de Bruixes, ciutat en prou d'autonomia i d'una pujant burgesia a on també se casà en Margarita Valldaura. També treballà donat classes per a la monarquia anglesa d'Enric VIII i en Oxford. Escrigué mig centenar d'obres, didàctiques, morals, econòmiques, socials i polítiques. A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractac De anima et vita, a on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida.

L'Expulsió dels moriscs[editar]

L'expulsió dels moriscs (1894), de Gabriel Puig Roda.
Artícul principal → Expulsió dels moriscs.

A principis del sigle XVII el Poble Valencià vixqué la tragèdia de l'Expulsió dels moriscs. Felip III d'Espannya i Valéncia ordenà l'expulsió dels moriscs en tot el territori espanyol als musulmans que temps arrere s'havien convertit al cristianisme. Açò supongué una inmensa pèrdua econòmica per a Valéncia i Espanya. Els nobles valencians foren acallats prometent-los que rebrien nova població castellana. Aixina els llevaren totes les seues propietats i patiren furts mentres anaven de camí als barcos que els debien portar a Àfrica pero molts d'ells foren assesinats o víctimes dels pirates per a llevar-los lo que tenien. En total desaparegué un terç de la població valenciana passant més de cent anys per a que fora substituïda.

Guerra de Successió[editar]

Artícul principal → Guerra de successió.

En la mort de Carles II a principis del sigle XVIII lo Regne de Valéncia es veu immers en la guerra civil entre els dos candidats als tro. U dels dos que tenien dret era Felip V de la dinastia dels Borbons net de Lluís XVI de França i l'atre era el germà de l'emperador d'Àustria l'Archiduc Carles d'Àustria. El primer era recolçat per França i el segon per Anglaterra i Holanda degut a que no volien que França tinguera tant de poder.

En lo Regne, les classes altes d'aristócrates i burgessos apoyaren al Borbó i foren nomenats Botiflers imitadors de la cultura francesa. Les classes més humilts apoyaren al Austríac i foren nomenats Maulets. Als Maulets se'ls prometiren les terres dels nobles pero despuix de lluitar per ell l'Archiduc no complí la seua promesa aixina que se revelaren per lo que els seus dirigents foren assesinats. Despuix d'açò se retiraren de la guerra.

La Batalla d'Almansa la guanyaren els francesos que derrotaren a anglesos i holandesos la qual decidí la guerra. Les potències firmaren el Tractat d'Utrecht pel qual reconegueren a Felip rei d'Espanya a canvi de territoris i drets espanyols.

Conseqüències[editar]

Com a conseqüència el nou rei reformà la distribució de poder en els Decrets de Nova Planta. Els Furs valencians, entre atres, foren derogats deixant al Regne sense una autonomia i un reconiximent que feya molts sigles que ya tenia. En el seu lloc s'impongueren els Furs de Castella que s'acostaven als absolutistes francesos que eren els que tots volien imitar. Les institucions valencianes li reclamaren a Felip V que tornara Els Furs com havia fet en atres parts i el rei estava dispost a fer-ho perque no trencaven en l'unitat d'Espanya i reconeixien la personalitat valenciana. Pero l'aristocàcia i la noblea es negaren perque preferien els Furs de Castella als que ya s'havien adaptat.

L'Ilustració valenciana[editar]

En el sigle XVIII se produí en la Comunitat Valenciana aixina com en molts atres llocs del món l'Iustració. Els adinerats se preocuparen pel saber i sustenten el moviment. Els intelectuals busquen el saber i la raó i realisen investigacions i avanços per al món. En Valéncia, l'Universitat de Valéncia fon la major promotora de l'Ilustració sent una de les millors d'Espanya. En camps com la botànica, medicina, anatomia o economia brillaren valencians.

Edat Contemporànea[editar]

Artícul principal → Edat Contemporànea en la Comunitat Valenciana.

El Sigle XIX[editar]

Entre 1808 i 1814 Espanya se veé invadida per l'eixèrcit napoleònic francés. En Valéncia hi hagueren dos héroes contra els francesos, u fon Viçent Doménech qui declarà la rebeldia als francesos i l'atre Josep Romeu héroe de guerrilles. Finalment triunfaren els espanyols i se redactà la Constitució de 1812 tercera del món. El regnat de Ferran VII supongué el retorn a l'absolutisme, el rebuig a la Constitució i la percecució dels lliverals. A la seua mort vingueren les Guerres Carlistes 1833-1840 entre sa filla Isabel II d'Espanya recolçada pels lliverals i Carles de Borbó pels absolutistes. Triunfadora Isabel II, Espanya i Valéncia reviuen en la revolució industrial en l'aparició de l'indústria, banca moderna, barcos de vapor, ferrocarril... En 1868 els generals Prim, Serrano i l'almirant Topete llideraren una revolució per a llevar-li poder a la monarca i donar-li'l al poble que feu que la reina haguera d'abandonar Espanya anant-se'n a França. La revolució apoyà pels valencians triunfà i el general Prim ordenà que entregaren les armes pero els valencians se negaren. Fialment despuix d'un enfrontament armat s'entregaren a canvi de que els que defenien la llivertat no patiren cap perjuit. De 1870 a 1873 regnà Amadeo I de Saboya apoyat per Prim al qual assessinaren, pero degut a la seua condició d'estranger no fon acceptat pels espanyols. En això en 1873 se proclamà la Primera República Espanyola. En este periodo se produïren unes atres guerres, les Guerres Cantonals. En la república els cantons vullgueren tindre la seua autonomia. El Cantó de Valéncia també lluità per la seua autonomia. Com en el restant de llocs, s'envià a l'eixèrcit i en acabant de casi dos semanes de siti i bombardejos a Valéncia se rendiren. El valencià Cristòfol Sorní abolí l'esclavitut en Espanya. En l'any 1874 se restaurà la monarquia en Alfons XII, seguit pel seu fill Alfons XIII.

La Renaixença valenciana[editar]

Artícul principal → Renaixença valenciana.

Entre 1870 i 1930 el Regne de Valéncia viu un periodo d'esplendor soles comparable en el Sigle d'Or en el qual se recuperaren les senyes d'identitat valencianes que en estos sigles li havien intentat llevar.

El moviment naix en la Provença i Constantí Llombart el portà a Valéncia. Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de Constantí Llombart va ser u dels escritors més representatius en llengua valenciana que destacà per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits. En la burgesia valenciana estava l'escritor i periodiste Teodor Llorente també valencianiste que fundà el diari Las Provincias i aplegà a ser diputat en les Corts d'Espanya. Atre important personage fon Feliu Pizcueta, que dirigí la rebolució en Valéncia en els lliverals progresistes contra Isabel II pero en la Restauració tornà de Madrit a Valéncia quan participà en la Renaixença en les seues poesies obres de teatre i artículs periodistics. També contactà en Constantí Llombart i Teodor Llorente. Els tres pensaments defensors de la Valenciania s'uniren en Lo Rat Penat fundat per Constantí Llombart i del qual tots foren presidents. L'institució seguix hui en dia recuperant les Senyes d'Identitat Valencianes sent una institució clau de la cultura valenciana. També se fundà en 1915 la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que junt en Lo Rat Penat són institucions eixos de la cultura i llengua valenciana.

De caràcter universal fon l'escritor i polític republicà valencià Vicente Blasco Ibáñez. Naixqué en Valéncia en 1867 a on estudià dret, carrera que apenes eixercí. Fon discípul de Constantí Llombart qui el convencé per a que escriguera en valencià les primeres noveles encara que la major part de la seua obra està escrita en castellà. Vicent Blasco Ibànyez fundà el seu partit republicà en 1898. També fundà el seu diari, El Pueblo (1893) a on difonia el seu ideal blasquiste. Realiste i naturaliste les seues noveles foren les més llegides del món. Entre elles estan "Arroz y tartana" (1894), "Cañas y barro" (1902), "La barraca" (1898) o "Entre Naranjos" 1900 entre unes atres, es poden considerar noveles regionals, llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: "Mare Nostrum", "El caballero de la Virgen", "Los cuatro jinetes del Apocalípsis" (1916) que va captivar al públic nortamericà o "El Papa del Mar", com també autobiogràfics com "La Maja Desnuda" o "Los Argonautas" i socials com "El Intruso" o "La Catedral". Vicente Blasco Ibáñez muigué en Menton (França) en 1928 i fon enterrat en Valéncia durant la Segona República Espanyola. També foren grans escritors valencians Azorín i Miquel Hernàndez.

En el teatre valencià sobreixqué el sainetiste Eduart Escalante.

En la pintura valenciana destacà el gran pintor Joaquim Sorolla qui mostrà la societat valenciana de finals del sigle XIX i principis del XX sent un mestre de la llum. També Pinazo o Doménech entre atres foren destacats pintors de l'época.

En l'escultura el valencià Marià Benlliure fon u dels majors escultors de tots els temps, en reconiximents internacionals i que deixà moltes escultures per tota Espanya.

També hi hagué un gran desenroll valencià en la música. Molts músics hi hagueren com el Mestre Serrano compositor de l'Himne de la Comunitat Valenciana (1909) en lletra de Maximilià Thous estrenat davant del rei Alfons XIII durant l'inaguració de l'Exposició Regional celebrada en Valéncia.

El Sigle XX[editar]

En l'any 1931 se proclamà la Segona República Espanyola exiliant-se lo rei Alfons XIII. Durant ella es redactaren diverses propostes d'un Estatut d'Autonomia, encara que cap arribà a aprovar-se. El 17 i 18 de juliol se realisà un colp d'estat que donà lloc a la Guerra Civil Espanyola. El govern de la República es traslladà a Valéncia, convertint-se fins casi un any més tart en la capital d'Espanya. La Comunitat Valenciana permaneixqué republicana durant tota la guerra fins que els franquistes conquistaren Vinaròs i avançaren fins que conquistaren les tres províncies sent Valéncia i Alacant junt en Cartagena els seus últims reductes. La guerra acabà l'1 d'abril de 1939 en la victòria de Franco.

En acabant de la política autàrtica fins a 1959, la societat i economia valencianes se desenrollaren durant el tardofranquisme. El turisme i l'indústria superen a l'agricultura. El creiximent demogràfic també fon molt notable en les terres valencianes.

La Batalla de Valéncia[editar]

Pegatina de No mos fareu catalans.
Artícul principal → Batalla de Valéncia.

A la mort de Franco (1975) se finalisà la dictadura i mamprengué la transició espanyola. En la Comunitat Valenciana s'inicià un conflicte identitari entre el catalanisme i el valencianisme. El catalanisme defén els Països Catalans fora d'Espanya i dins de Catalunya, el terme País Valencià, la bandera cuatribarrada, la llengua catalana, rebuig a l'Himne Regional, en l'utilisació d'una repoblació minoritària com a mig de colonisació... El valencianisme defén la Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia, la Real Senyera tricolor, la llengua valenciana l'Himne Regional Valencià... Els dos grups de la societat valenciana s'enfrontaren en episodis violents fins que finalment triunfà el valencianisme i se redactà i aprovà l'Estatut d'Autonimia en l'any (1982). En ell se definix la singularitat valenciana, en la Real Senyera, l'Himne Regional, denominació pròpia, idioma genuí, cultura diferenciada... Sent reconeguts i oficialisats. Este conficte seguix viu en la Comunitat Valenciana hui en dia. Des de llavors els Presidents de la Generalitat tots ells del PPCV o del PSPV que s'han anat succeint fins hui en dia convixquent en valencianistes com Unió Valenciana o catalanistes com la Coalició Compromís.

El Conficte llingüístic valencià[editar]

Image de prensa
Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.

L'enfrontament sobre la consideració del valencià com a llengua o a dialecte ha portat a un conficte que dura hui en dia. El valencià sempre s'ha considerat a si mateix com a llengua singular sent de les més importants del món. En 1915 se fundà a la RACV defensora del valencià com a llengua en normativa pròpia junt en moltes atres institucions com Lo Rat Penat o el GAV. També en 1932 els partidaris dels Països Catalans crearen una normativa que preten asimilar al valencià sense respectar la seua singularitat que són les Normes de Castelló. En acabar la dictadura la RACV oferí unes normes respetuoses en el genuí valencià, l'història i l'actualitat que són les Normes d'El Puig. Estes normes foren oficials en els primers anys de la democràcia, baix elles se redactà l'Estatut d'Autonomia i s'ensenyaren en les escoles. Pero en l'arribada del PSPV la Generalitat apartà les Normes d'El Puig en favor de les Normes de Castelló per a introduir el principi del pancatalanisme d'una nació, una llengua. En l'arribada del PPCV se produí el Pacte de Reus. Ací Jordi Pujol pactà en Zaplana i Camps la creació de la AVL a canvi de recolçar a Aznar com a President d'Espanya. La AVL té la funció de catalanisar i adoctrinar als valencians en els coleges i universitats valencianes per a treballar en favor del catalanisme. En 2006 en la reforma de l'Estatut, Camps l'introdiú com a reguladora de l'idioma valencià que des del principi ha intentat destruir. Encara aixina hui en dia les Normes d'El Puig seguixen utilisant-se per algunes editorials, institucions culturals, partits polítics valencianistes, asociacions... que defenen a la llengua valenciana.

Vore també[editar]

Referències[editar]

Enllaços externs[editar]

Commons