Idioma alemà

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Alemà
Deutsch
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Alemanya, Austria, Suissa, Itàlia, Estats Units, França, Bèlgica, Luxemburc, Liechtenstein, Dinamarca, Argentina, Brasil, Chile, Mèxic
Regió: Alemanya, Suissa, Liechtenstein. Luxemburc i Austria.
Parlants:
  • natius:
  • atres:
185 millons
  • 105 millons
  • 80 millons
Rànquing:
Família: Indoeuropea

  Germànica
   Occidental
    Alemà

estatus oficial
Llengua oficial de: Alemanya, Suissa, Liechtenstein. Luxemburc i Austria.
Regulat per: No està regulat
còdics de la llengua
ISO 639-1 de
ISO 639-2 ger, deu
ISO/FDIS 639-3 deu
SIL
Distribución geográfica del alemá.JPG
Distribució geogràfica del alemà.
vore també: llengua

L'alemany, o alemà (Deutsch, en alemà) és una llengua indoeuropea pertanyent al grup de les llengües germàniques occidentals. És també una de les llengües més importants del mon la que més parlants natius té en l'Unió Europea. Els adjectius que es referixen a la parla alemana son germanpolarlant o germanòfon(a).

Es parla principalment en Alemanya, Àustria, Liechtenstein, en dos terços de Suïssa, en dos terços de la província del Tirol del Sur (Itàlia), en dos chicotets cantons de l'Est de Bèlgica i en alguns pobles fronteriços del comtat de Jutlàndia meridional (Nordschleswig) en Dinamarca.

En Luxemburc, aixina com en les regions franceses d'Alsàcia i Lorena, les poblacions natives parlen dialectes alemans, i alguns inclús dominen l'alemà estàndart (especialment en Luxemburc), encara que en Alsàcia i Lorena el francés ha reemplaçat significativament als dialectes alemans locals durant els últims quaranta anys.

Encara sobreviuen certes comunitats germanoparlants en zones de Romania, la República Checa, Hongria i sobre tot Rusia, Kazagistà i Polònia, encara que els regressos massius a Alemanya en els anys 1990 han fet recréixer estes poblacions d'una manera significativa. Llevat d'Europa, les majors comunitats germanoparlants es troben en els Estats Units, en Brasil, en Chile i en Argentina a on millons d'alemans emigraren durant els últims 200 anys, en tot i això, la gran majoria dels seus descendents no parlen alemà. Ademés, poden trobar-se comunitats germanoparlants en l'antiga colònia alemana de Namibia. L'organisació Alexander von Humboldt de la ciutat de Mèxic conta en l'escola d'ensenyança d'alemà més gran fòra d'Alemanya, aixina com en atres països objecte d'emigració alemana com Canadà, Islàndia, Tailàndia, i Austràlia.

L'alemà és l'idioma matern d'un voltant de 100 millons de persones en Europa (en 2004), el 13,3% dels europeus, sent l'idioma més parlat d'Europa excluïda Rúsia, per damunt del francés (66,5 millons de parlants en Europa en 2004) i l'anglés (64,2 millons de parlants en Europa en 2004). L'alemà és el tercer idioma més ensenyat com a llengua estrangera en tot el mon, el segon d'Europa i el tercer en Estats Units (després de l'espanyol i el francés). És un dels idiomes oficials de l'Unió Europea, on és el segón idioma més ensenyat com a llengua estrangera.

En més de 150 millons de parlants d'alemà en 38 països del món, a penes sorprén que l'us de l'idioma varie. Com l'anglés i l'espanyol, l'alemà és un idioma pluricèntric en tres centres principals: Alemanya, Àustria i Suïssa.

Contingut

[edita] Situació actual

L'alemà pertany a la rama occidental de les llengües germàniques, dins de la família llingüística indoeuropea.

[edita] Llengües veïnes

L'alemà forma junt en el neerlandés, el seu parent més pròxim, una zona llingüística cohesionada i ben definida que se separa dels seus veïns per fronteres llingüístiques precises. Estos veïns son: en el nort el frisó i el danés; per l'est el polac, el sòrap, el chec i el húngar, pel sur el eslovac, el tialià, el fruilà, el ladí i el romanç; i per l'oest el francés. Excepte el frisó, cap d'estes llengües és germànica, al igual que l'alemà i el neerlandés, no es considera que siguen mútuament inteligible entre ells.

La situació és més complexa respecte a la distinció entre alemà i neerlandés. Fins fa poc hi hagut un continu dialectal a lo llarc de tota l'àrea germanoparlant, sense fronteres llingüístiques. En eixe continuu, els dialectes sempre son mútuament inteligibles pels seus veïns, pero els dialectes que estàn alluntats no solen ser-ho. El continu alemà-neerlandés es presta a una classificació dels dialectes en alt alemà i baix alemà basant-se en la presència de la segona mutació consonàntica. El neerlandés és part del grup baix alemà. En tot i això, degut a la separació política entre Alemanya i els Països Baixos, els dialectes del baix alemà d'Alemanya i dels Països Baixos estàn començant a divergir a lo llarc del sigle XX. Ademés, en abdós països molts dialectes estàn a la vora de l'extinció en haver segut reemplaçats per la llengua estàndart. Per açò, la frontera llingüística entre el neerlandés i l'alemà està començant a formar-se.

Mentres que l'alemà és gramaticalment molt similar al neerlandés, es molt diferent en el diàlec. Un parlant d'un dels idiomes necessita un poc de pràctica per a poder entendre a un parlant d'atre idioma. Per eixemple:

  • De kleinste kameleon is volwassen 2 cm groot, de grootste kan wel 80 cm worden. (neerlandés)
  • Das kleinste Chamäleon ist ausgewachsen 2 cm groß, das größte kann gut 80 cm werden. (alemà)
  • (valencià: "El camalleó adult més menut medix 2 cm, el més llarc ben pot atènyer 80 cm."

Els parlants de neerlandés generalment poden llegir alemà, i els parlants d'alemà que poden parlar baix alemà generalment entenen el neerlandés llegit, pero tenen problemes per a entendre el neerlandés parlat.

[edita] Oficialitat

L'alemà és l'únic idioma oficial en Alemanya, Àustria i Liechtenstein. Compartix el seu estat d'oficialitat en Bèlgica (en el francés i el neerlandés), Luxemburc (en el francés i el luxemburgués), Suïssa (en el francés, italià i rètic), en certes regions d'Itàlia com el Alt Adigio (en el italià).

[edita] Llengua estàndart

Encara que utilisem el terme "alemà" per a referir-se al idioma escrit, en el terreny parlat existix una àmplia varietat de dialectes a lo llarc i ample del territori germanoparlant. L'alemà estàndart, conegut com "Hochdeutsch", no s'originà a partir d'un dialecte concret, sino que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobre tot els centrals i surenys) com llengua escrita. Ya des de el sigle XV esta permetia la comunicació entre els mateixos, pero a l'hora de parlar no existia un patró unificat. La creació d'una pronunciació estàndart es va fer necessària per l'aument en importància del teatre en el sigle XIX que portà als responsables de les comanyies a trobar una forma de recitar única que fora entesa en tot lo territori. Aixina es creà el "Bühnendetusch" o "alemà d'escenari", que a la fi es va convertir en la pronunciació ideal de l'idioma alemà, encara que alguns dels seus preceptes com que "-ig" = /ç/; no obedixen a raons llingüístiques sino acústiques.

Hui en dia, en la major part de les regions del Nort d'Alemanya, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen coloquialment alemà estandart, sent els casos més extrems la vall del Rhr (lloc a on acodiren immigrants de tota Alemanya a lo llarc del sigle XIX) i el sur de l'estat de Brandeburc, en la que es diu Sajonia prussiana, a on el dialecte pràcticament ha desaparegut. Açò no ocorre en el Sur d'Alemanya, Àustria i sobre tot Suïssa on l'alemà estàndart quasi no es parla, soles en ocasions contades, com a l'hora de parlar en algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanes, sobre tot en algunes grans ciutats, una gran part de la població soles parla la llengua estàndart.

La llengua estàndart té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Estes diferències son molt menors que les que existien entre els dialectes locals. En tot i això, l'alemà es considera una llengua pluricèntrica, puix les varietats dels tres majors països germanoparlants son considerats estàndart al mateix modo.

[edita] Dialectes

Junt a la llengua estàndart coexistixen innumerables varietats dialectals, formant un continu que s'estén per tota la "Teutonia" (terme en el que se fa referència a aquells territoris que té com llengua oficial al neerlandés, al alt alemà i el luxemburgués). Les variacions entre els distints dialectes son considerables puix els dialectes altoalemans i baixalemans no son mutuament inteligibles, i aixina mateix els dialectes alemans no solen ser entesos per algú que soles coneix el alemà estàndar.

Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemà i els del alt alemà.

La separació entre les dos zones ve donada per la que es diu Llínea de Benrath . Esta llínea separa els zones que varen patir la segon mutació consonàntica germànica de les que no la varen patir. Esta mutuació e va produir al voltant de l'any 500 d.C. en els pobles al sur d'esta llínea, els dialectes d'estos pobles han donat lloc al alt alemà actual. Els dialectes dels pobles al nort d'esta llínea han donat lloc al anglés, neerlandés, frisó i els dialectes del baix alemà.

Atra segona llínea destacable seria la marcada per el riu Meno, al sur de la qual la segona mutació es dona totalment (alemà alt u Oberdetusch), i al nort soles parcialment (alemà mig o Mitteldetusch, dels quals es deriva el alemà estàndart). Un eixemple de les variacions fonètiques se veu a continuació.

Paraula del baix alemà Paraula del alt alemà Significat
ik ich yo
maken machen fer
Dorp Dorf poble
tussen zwischen entre
op auf damunt de
Korf Korb cistella
dat das això
Appel Apfel poma

El grup Alt/Mig Alemà es subdividix en els dialectes següents:

  • Bàvaro (Bairisch) o Austrobàvaro (Bairisch-Österreichisch), que s'extén per el territori de la Baviera Antiga, la major part d'Austria en la excepció del Vorarlberg, aixina com la regió italiana del Tirol Meridional (Südtirol/Alt Adigio). Es caracterisa, entre atres rascs, per la asimilació del grup ei (/ai/), donant com resultat el so /a:/ (Stein > Staan), aixina com per la presència dels pronoms personals enk (2ª persona del plural), que fon adoptat en posterioritat per el yindis . Pero entre els subdialectes bàvars també es poden trobar grans diferències, per eixemple en el ariçó (alemà: Igel): existixen casi totes les pronunciacions entre Ü:gü i Igl.
  • Fràncic renà (Rheinisches Fränkisch), considerat com un àrea de transició entre el Alt i el Baix alemà i a on existixen una gran dispersió de isoglosa/es.
  • Fràncic del Mosela (Moselfränkish), parlat en el Sur de Renania (Trèveris) i en Luxemburc. Bas de la llengua estàndar luxemburguesa .
  • Francó (Fränkisch), parlan en Francònia (zona septentrional de Baviera). El seu domini llingüístic comprén les ciutats de Würzburg, Núremberg i Bayreuth. És la llengua que empleà Hans Sachs en la seua obra i en el sigle XVI era molt pròxima llingüísticament als dialectes de la Alta Sajonia.
  • El Alt Sajó (Sächisch), que se parla fonamentalment en el estat de Sajonia, aixina com en el Sur de Brandeburc. Encara que hui està considerat com un dialecte còmic, en el sigle XVIII era considerat com una paradigma del alemà estàndar. La llengua de la cancelleria de Leipzig fon utilisada per Lutero en la seua traducció a la Biblia di en bas del alemà normatiu.
  • El Alemà de Pensilvània és una variant delalemà, parlat per aproximadament 225.000 persones en Norta`merica (més específicament, en la província canadiense d'Ontari i en els estats de Indiana, Ohio i Pensilvania).
  • El Alamànic (Allemanisch), parlat en casi tot Baden-Württemberg (en excepció de la seua franja septentrional), Alsàcia, Suissa, la Suabia Bàvara (con capital en Augsburgo), Liechtenstein i el Vorarlberg (el Estat federat més occidental de Austria). Es tracta de la llengua empleda per Wolfram von Eschenbach, Walther von der Volgelweide i atres trovadors medievals alemans, aixina com per autors posteriors com Sebastian Brant (autor de la Nau dels Folls). Durant sigles va persisitir en estedomini llingüístic una varietat es`tandar pròpia, que fon gradualment sustituida per el alemà modern en els sigles XVII i XVIII.

Per sa part, el grup Baix Alemà s'articula en les següents modalitats llingüístics:

  • Baix Sajó (Niedersächsisch) o Baix alemà (``Plattdetusch``) pròpiament dit, que se parla en tota la zona septentrional de Alemanya, aixina com en el Nordest de Holanda.
  • Baix Fràncic (Niederfränkisch), del qual el seu domini llingüístic s'extén per casi tota Holanda, Flandes, aixina com aquelles marques renanes (Kleve, Emmerich) que linden en dits països. El dialecte de Holanda i Zelanda, el holandés, es va convertir en llengua estàndar d'estos territoris en el sigle XVII.

[edita] L'alemà de Suïssa

Es dona lo cas curiós dels dialectes de l'alemà suiss. Existixen diverses modalitats depenent de la regió geogràfica, per eixemple el Züridütsch (alemà suïss de Zúrich), Bärnütsh (de Berna), Urnerdüütsch (de Uri), Luzärnerdütsch, (de Lucerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Gallen), Wallisertiitsch (del Valais).

En tots estos casos es tracta de dialectes parlats. Es a dir, la seua parla és dialectal, perno normalment escriuen en alemà estàndart. Encara que també n'existix una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). Lo principal problema que es troba en dita empresa és la gran cantitat de variacions dialectals, que en molts casos diferixen significativament unes de les atres. Per eixemple, los alemans no entenen el alemà suiss en facilitat, pero los suissos, per lo contrari, entenen a los alemans sense problema.

[edita] Examples de variacions lèxiques dialectals

  • Grüezi (en alemà suiss de Zürich zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > <<Hola>> (si be el seu orige és Grüß dich en alemà estàndar significa <<salut>>)
  • Rüebli (en alemà suiss) > Karotte o Möhre (o Mohrrübe o Wurzel) > (en Hocdeutsh) Wuddel (en Niederdeutsh) > <<carlota>>
  • Merci vill mal (en alemà suiss) > Danke schön (en Hochdeutsh) > <<moltes gràcies>>
  • Schnufe (en alemà suiss) > nicht (en Hochdeutsch) > <<no>>
  • Chli (en alemà suiss) > klein (en alemà estàndar) > glõa (en dialecte bàvar) > lütt (en Niederdetusch) > <<chicotet>>
  • Weggli (en alemà suiss) > Semmel (en dialecte bàvar) > Brötchen (en Hochdeutsh) > <<panecet>>
  • Sonnabend (en lo nort d'Alemanya) > Samstag (en Hochdeutsh o alemà estàndar) > <<dissapte>>

Segons la religió, l'automne pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre atres.

En alguns casos, los dialectes suissos diferixen considerablement los uns de los atres, tal i com se pot observar en lo següent eixemple:

es mödell ankä (en alemà suiss de Berna Bärndütsh) >> e stückli butter (en alemà suiss de Zürich züritüütsh) >> ein Stück(chen) Butter (en Hochdeutsch) >> <<un trocet de mantequilla>>

[edita] Eixemples de variacions morfològiques

En alemà suiss empleen -li com sufixe diminutiu en lloc de -chen del alemà estàndar.

[edita] Eixemples de variacions fonològiques

En alemà de Zúrich es pronuncia una vibrant, al igual que los hispanoparlants, quan realisa el fonema corresponent a la lletra <<r>>.

La seqüència ei que es pronuncia /ai/ en alemà estàndart, se pronuncia /i:/ en alemà suiss.

[edita] Gramàtica

L'alemà és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no soles afecta al final de la paraula, sino també a la seua arrel, lo qual fa la declinació i la conjugació algo més compexa.

Es possible que siga per la declinació (vore declinació alemana) per lo que el alemà te fama de idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni manco complicat que atres idiomes.

Les seues ventages, a l'hora del aprendage, son:

  • Té una estructura molt rígida, posicional. Per eixemple, en una oració principal el verp sempre va en segón lugar dins de la oració (i dona lo mateix que lo que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oracio subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la primera posició, ans del verp, es coloca en tercera posició, després el verp.
  • La pronunciació, que també te fama de "difícil", en realitat no ho és tant per a un hispano-parlant. Es llig com s'escriu, encara que els seus sons o fonemes no siguen exactament iguals que als espanyols. Una série de regles fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixà (com en valencià en "gue" i "güe"). Per eixemple, "eu" i "äu" se pronuncien /oi/.
  • La formació de paraules compostes es simple. S'aconseguix per mig de la adicció de paraules més simples. Per eixemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" esnit i "Nachtisch" es tauleta de nit. Al contrari que en valencià, no se necesitaria l'us d'una preposició. La adicció de paraules per atra banda, no significa necesariament la adicció de significats.

Les seues desventages, son:

  • És imprescoindible dependre en cada paraula el seu gèner i el seu plural. No obstant, existixen regles que ajuden a saber determinar el gèner de moltes paraules o el número, si be hi ha una gran cantitat de sufixes que determinen la afiliació a un gener o atre, per eixemple "-keit", "-heit", "-ung" son femenins, "-er", "-ig" son masculins i "-chen", "-lein" son neutres.
  • L'us de la declinació es important en alemà. En valencià queda soles un residu, com les diferents formes dels pronoms personals segon la funció sintàctica que representen.

[edita] Flexió nominal

Los noms alemans se flexionen segon:

  • Tres tipos de declinació (fort, dèbil o mixta).
  • Tres gèners (masculí, femení o neutre).
  • Dos números (singular o plural).
  • Quatre casos (nominatiu, genitiu, datiu o acusatiu). Lo cas genitiu no se gasta massa en la llengua coloquial.

En alemà tots los noms sustantius han d'escriures en mayúscula, independentment de que siguen comuns o propis.

En l'alemà lo gèner d'una paraula és precedible, quan esta se referix a persones. Example: Der Vater (lo pare), és masculí, i Die Mutter (la mare), és femení. Pero no quan se referix a obgectes, animals o parts del cos. Example: Der Bleistift (lo llàpiç), és masculí, Die Schere (la tissora), és femení i Das Notizbuch (la llibreta), és neutre.

Atra notable (pero no exclusiva) característica del alemà es la habilitat per a construir paraules composades de complexitat teòricament illmità. Per alló, a molts invents se'ls dona noms composts d'este tipo, en lloc d'inventar paraules noves. Per eixemple, "frigorífic" és Kühlschrank (lliteralment, "armari de enfredar"); televisor és Fersenher (lliteralment, "visor a distància"); telescòpi es Fernröhr (lliteralment, "canó alluntat"). Los obgectes antics també seguixen lo mateix patró, com Handschuhe (guants, lliteralment "sabates de mà"). E inclús este patró s'aplica a la terminologia mèdica i científica, per eixemple Harnröhr (uretra, lliteralment "canó d'orina"), Harnstoff (urea, lliteralment "matèria d'orina") o Wasserstoff (hidrògen, lliteralment "matèria d'auia"), Sauerstoff (oxígen, lliteralment "matèria àcida"). Açò fa a molts pensar que el alemà és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant se pot acunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema per el llector (alemà).

[edita] Flexió Verbal

Aiximateix, los verps alemans se flexionen segon:

  • Lo tipo de conjugació, dèbil, fort (en metafonia o supletisme), o mixta.
  • Tres persones, primera, segon o tercera.
  • Dos números, singular o plural.
  • Dos veus, activa o pasiva, existint dos tipos de pasiva, la de acció (dinàmica) i la de estat (estàtica).
  • Tres modos, indicatiu, subjuntiu e imperatiu.
  • Existix la distinció aspectual, pero no està sistematisada.

Lo significat de los verps pot ampliar-se per mig de diversos prefixes. L'orde de la oració és llaugerament flexible, pero conta en alguns punts fixos, com la posició inamovible del verp conjugat dins de la oració.

La major part del vocabulari alemà prové del germànic, encara que existix un important número de prèstams del francés, del anglés (més recentment) i, sobre tot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemana seguint unes regles definides i el parlant que gasta paraules construides d'esta forma partint del llatí sol ser considerat cult per los alemans.

Ex: kritisieren = criticar, reagieren = reaccionar, akzeptieren = aceptar, frequentieren = freqüentar, triumphieren = triomfar.

[edita] Sistema d'escritura

L'alemà s'escriu gastant l'alfabet llatí. Ademés de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemà poseix tres vocals en Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Pot ser el rasc més característic de la escritura alemana siga la existència del caràcter ß, dit Eszett o scharfes S (S picant o afilà), que representa el fonema fricatiu alveolar sort [s] (AFI). Esta grafia, que no te cap relació en la beta grega, es va introduir en la época de la mecanografia, pero lo caracter era en un principi una s (Es) llarga i una z (Zett) minúscula en llaç descendent, segon les convencions de la calligrafia de l'época. En Suïssa no s'utilisa i es sustituit per "ss".

L'escritura manuscrita tradicional es denominava Kuirrent. A començaments del sigle XX se va establir una forma d'escriure denominada Sütterlin, obligatòria en les escoles fins a 1941, hui en dia en desus.

En 1996, la seua ortografia va patir una sustancial i polèmica reforma en motiu de disminuir el número d'excepcions i fer més llògiques les regles.

[edita] Vore també

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes