Italià

De Uiquipèdia
(S'ha redirigit des de Idioma italià)
Direccions ràpides: navegació, Busca
Italià
Italiano
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Itàlia, Suissa, San Marí, Ciutat del Vaticà
Regió: Europa meridional
Parlants: 70-125 millones
Rànquing: 11-19º
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romanç
    Itàlica Occidental
     Italo-dàlmata
      Italià

estatus oficial
Llengua oficial de: Unió Europea, Itàlia, Suissa, San Marí, Ciutat del Vaticà, Croàcia, Orde de Malta, Eritrea, Eslovènia, Somàlia, Brasil
Regulat per: Accademia della Crusca
còdics de la llengua
ISO 639-1 it
ISO 639-2 ita
ISO/FDIS 639-3 ita
SIL
vore també: llengua

L'italià (italiano, lingua italiana) és una llengua romanç. Hi ha un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil inteligibilitat.

Contingut

[edita] Història

El italià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia de una regió mol més vasta que sa regió dialectal. En este cas es tracta del dialecte toscà de Florència, Pisa i Siena, que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en si al ser el idioma en el que es va escriure La Divina Comedia, que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio, considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.

[edita] Fonètica i pronunciació

L'italià, al igual que el castellà o l'asturià, té una ortografia altament fonètica, es a dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i la oral. Es caracterisa per la conservació de les vocals i consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic es troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en la antepenúltima.

Algunes regles de pronunciació poden, en tot i això, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, haurà que afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per ad obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ciao es pronuncia "chao" (la i no se pronuncia).

De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u Se pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació. Les consonants dobles es diferencien de les simples en la pronunciació.

[edita] Gramàtica

Extensió del italià en Europa.

La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances.

[edita] Sustantius

Els sustantius tenen dos gènres: masculí i femení, aixina com dos números: singular i plural.

Les principals terminacions, per gènere i número són:


masculino en -o, plural en -i: libro, libri masculino en -e, plural en -i: fiore, fiori masculino en -a, plural en -i: poeta, poeti femenino en -a, plural en -e: scala, scale femenino en -e, plural en -i: luce, luci

Són invariables en italià els sustantius que terminen en vocal acentuà (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els sustantius (casi tots d'orige estranger) que terminen en consonant (il bar / i bar - el bar /els bars), els sustantius que terminen en -i no acentuà (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres sustantius.

Els sutantius que terminen en -asolen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acava en -a o en -i quan la paraula termina en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut de excepcions que deriven dels térmens llatins, per eixemple: lano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en sa majoria referents a parts del cos humà, que en singular temrinen en -o i són de gènere masculí, mentres que en plural acaven en -a i passen a ser de gènere femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènere neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.

[edita] Pronoms personals

Singular Plural
1a persona io - yo noi - mosatros/nosatros
2a persona (Informal) tu - tu voi - vosatros
2a persona (Cortesia) lei - vosté (molt formal) ----------
3a persona (Literaria) egli - ell (animat)
esso - ell (inanimat)
ella - ella (animada)
essa - ella (inanimada)
essi - ells
esse - elles
3a persona (Usual) lui - ell
lei - ella
loro - ells/es

[edita] Dialectologia

L'italià és de facte una llengua prou fragmentà en dialectes, o pseudodialectes, ya que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. El dialecte base de l'italià és el Toscà. Dialectes propencs serien: Emilià, romanyolo, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns incluixen el venecià o véneto, si be esta última inclusió es molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats del estándar toscà són els dels antics regnes de Nàpols i Sicilia: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabres i sicilià. Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntaes del estándar toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (siguent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).

[edita] Sistema d’escritura

L'italià utilisa 21 lletres del alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’empleen únicament en paraules d’orige estranger o variants grafiques d’escritura d’ús cada vegà més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantaneus en telèfons mòbils. Al igual que el francés, l'italià ocupa el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugaes en present del vep avere (tindre). L'italià utiliza sols un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba.

Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià
Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes