Idioma valencià

De Uiquipèdia

Direccions ràpides:navegació, Busca
Valencià
'
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Espanya
Regió: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana

Flag of Murcia.png El Carche

Parlants:
  • natius:
  • atres:
2 millons
  • 1,3 millons
  • 0,7 millons
Rànquing: 178º
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romanç
    Itàlica Occidental
     Occitano-romànica
      Mossàrap-Pirinenc
       Valencià

estatus oficial
Llengua oficial de: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana
Regulat per: Real Acadèmia de Cultura Valenciana
còdics de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2
ISO/FDIS 639-3[2]
SIL
Extensio del valencia12.png
vejau també: llengua

El valencià és una llengua romanç parlada per més de 2 millons de persones en la Comunitat Valenciana. Es oficial segons l'artícul 7.1 de l'Estatut d’Autonomia Valencià, junt al castellà i està inclosa en la Ratificació espanyola de la Carta Europea de Llengües Minoritàries calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la Comunitat Valenciana[1].

La gran majoria dels valencians (el 64.40%) considera al valencià una llengua diferent i diferenciada del català segons diversos estudis del CIS, l'últim de l'any 2004.[2][3][4]


Contingut

Orige del valencià

Artícul principal → Orige del valencià.
En este títul de diari se comenta l'encontre d'un text en valencià en el segle XII, un segle abans de la conquista del Regne de Valéncia

Conforme a la teoria mossarabista (autòctonista) de l'orige de l'idioma valencià, este idioma evolucionà en les terres valencianes a partir del romanç parlat pels pobladors valencians autòctons (mossàraps) ans de la conquista de Jaume I, i incorporà influències de llengües d'estrangers que arribaren al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista. Mostra d'això és que Jaume I en reconquistar pacíficament la ciutat de Valéncia afirmà en la redacció dels furs: "Per a que els valencians de tot el regne els entenga'n i pogueren complir-los", i ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç valencià.

Aplegats ad este punt seria interessant concretar quina era la població autòctona valenciana que vixqué baix dominació musulmana mantenint el seu romanç valencià (d'a on evolucionaria l'actual llengua valenciana), ya que la teoria més estesa parla només de població "mossàrap" - iberorromans de llengua romanç que mantingueren la seua religió cristiana - deixant fora (o amagant l'existència) d'una ampla població iberorromana valenciana convertida a la religió islàmica (per la força o per conveniència) que també parlava en romanç valencià - els "muladís" - i que junt als iberorromans valencians cristians ("mossàraps") constituïren la massa social necessària i suficient com per a mantindre la llengua valenciana a lo llarc de la dominació musulmana en el Regne de Valéncia, i posteriorment fin a l'actualitat.

La teoria de la repoblació (pancatalanista), per contra, postula que el Regne de Valéncia fon colonisat íntegrament per catalans en regions costeres i aragonesos en comarques interiors. Conforme a esta idea, la invasió islàmica del segle VII a la Península Ibèrica va produir un tallat polític i cultural de tal magnitut que la població valenciana, fon totalment exterminada i/o assimilada, perdent les seues arrels i la seua llengua, lo qual es contrapon en les jarches mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç dels iberorromans valencians. Posteriorment, en la conquista de Valéncia per Jaume I s'hauria produït una espècie de buit que fon omplit en la arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent-ne per tant un ans i un després sense solució de continuïtat, a la reconquista. Per tant, esta teoria defén que la llengua valenciana no seria més que el parlar català (a pesar de ser l'idioma català posterior a la reconquista), portat pel chicotet i insuficient número de pobladors catalans, en ingredients aragonesos i castellans. Esta teoria presupon que a la Taifa de Valéncia, no en quedaven iberorromans (valencians autòctons de llengua romanç) una volta aplegà Jaume I, a pesar de ser una conquista totalment pacífica, i a pesar de quedar abundants evidències sobre la permanència d'estos iberorromans conversos i no conversos durant l'Edat Mijana i els seus descendents en segles posteriors. Baix esta idea, es troben grups pancatalanistes que s'encarreguen de desprestigiar i estigmatisar la llengua valenciana - escampant la falsa idea de que es una llengua "vulgar" o "mal parlada" i que parlar català es lo "correcte" - conseguint que molts valenciaparlants deixen de parlar-la en públic per la baixa auto-estima que li tenen als fer-los creure que es una llengua incorrecta.

Conforme a la teoria occitanista, el valencià, supostament, forma part d'un grup de llengües íntimament lligades entre sí i entre les quals existix un cert grau d'inteligibilitat pel qual serien classificades baix la categoria de llengües occità-romàniques. Esta teoria, com la teoria catalanista, nega l'autoctonia de la llengua valenciana, pero tant una com atra no poden ser la resposta a l'orige de la llengua valenciana ya que si documentalment està demostrat que pobladors catalans en vingueren una minoria al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista, pobladors occitans encara en vingueren manco que catalans. Els occitanistes pretenen fer creible la seua teoria en base a una suposta influència de la lliteratura provençal sobre la totalitat de la població autòctona valenciana (iberorromans), pero eixa explicació es del tot incoherent ya que uns pocs poetes provençals i les seues obres escrites mai podrien canviar-li la llengua a tot un poble valencià sancer, més encara quan en eixa época la gent era analfabeta i no existien mijos de comunicació o educatius adequats per a dur a cap eixa suposta "immersió llingüística occitana" que proclamen els occitanistes. [5]


Extensió del valencià

Extensió del Valencià

La llengua valenciana es parla en part de la Comunitat Valenciana, i en el El Carche.

La Comunitat Valenciana té declarats oficialment dos predominis llingüístics territorialment, el castellà i el valencià. Les àrees en predomini llingüístic valencià son los municipis estan definides per la Llei d'us i d'ensenyança del valencià i estan ubicats geogràficament en el nort, en la costa de la Comunitat Valenciana, i en l'àrea montanyosa de la província d'Alacant, comprenent aproximadament el 75% de la Comunitat Valenciana.

Història del Valencià

Denominació

La primera vegada que trobem la denominació de llengua valenciana la tenim en el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu:

“Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335.

Que vol dir en valencià:

“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.

Es tracta d’una obra anònima, eixida de la producció de la primera escola luliana, que esclatà en Valéncia al poc de temps de la mort del mestre (1316)..

La primera referència documental que es té de l'utilisació del terme «valencià» per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba en la documentació referent a un procés judicial que va tindre lloc en Menorca entre els anys 1343 i 1346, on es fa constar que la mare de l'acusat, nomenada Sibila, parlava "valencianesch" al ser de Orihuela.[6] La dita denominació, de la que es tenia constància en l'ambient filològic balear des de l'any 1984 quan va ser publicat per Gabriel Llompart un estudi en una revista científica mallorquina sobre temes històrics, sobre eixe procés judicial i atres temes menorquins, estranyament no ha segut fins a l'any 2005 quan ha segut difòs eixa troballa en la Comunitat Valenciana, desplaçant així en el "honor" de ser considerada com la primera referència a la que tradicionalment s'havia cregut com a tal, com és la traducció del "Valerio Máximo" realisada per Antoni Canals en 1395, en la que diu:

perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret del lati en nostra vulgada llengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en llengua cathalana[7].

Les següents manifestacions de la dita denominació les trobem en documents notarials i llegals, l'acta notarial de 28 de juny de 1408, d'un pleit entre la vila de Ona i la Orde de Montesa, ‘vulgar llengua valenciana' i l'acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromís de Casp, ‘in ydiomate Valentino'.[8][9]

En l'Iglésia hi ha abundants referències; destacar la bíblia de fra Bonifaci Ferrer del sigle XIV escrita en llengua valenciana.[10] Entre els documents pontificis, trobem un corresponent al pontificat del Papa valencià Alejandro VI, de 1504, on podem llegir 'lingua vulgari valentini expeditarum'.[11]

En el segle XV el valencià era la denominació usual de la llengua en el Regne de Valéncia, i la denominació de romanç havia caigut en desús.[12] Joanot Martorell, autor de la novela "Tirant lo Blanch" (enllaç extern), afirma:

me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nació don yo soc natural sen puxa alegrar e molt ajudar [...].[13]

En la segona mitat del sigle XV, en 1472, tenim el primer diccionari, el "Líber Elegantiarum" de Joan Esteve que va ser publicat a Venècia en llengua valenciana.[14]

Lliteratura

Artícul principal → Segle d'or valencià.

La Llengua valenciana va tindre el primer segle d'or Lliterari d’una llengua neollatina de la Península Ibèrica europea durant el qual centenars d’autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.

El valencià va tindre grans obres lliteràries algunes importants i reconegudes en tota Europa i per grans escritors com en Miguel de Cervantes. Una de les obres, provablement la millor mai escrita en valencià clàssic, es Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

Política

Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.

Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia del valencià com a llengua romànica independent o la seua filiació respecte de la llengua catalana és motiu de debat i polèmica entre els valencians. La majoria dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català (Estudis del CIS).

A nivell llingüístic, la condició que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en 1915, integrada en el Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la majoria els valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, ya que el terme valencià o llengua valenciana en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XIV.


Us del valencià

Percentage de Gent que parla valencià per comarques.
"¿Quina llengua utilisa?"
Sondeig del CIS[15]
Us Valencià
Sempre 24.1%
No conec el valencià 19.2%
El valencià en casa, el castellà en el carrer i treball. 5.9%
Indistintament 50.8%
No contesta 0.1%

Segons un sondeig de la Generalitat Valenciana realisat en el 2005 en la zona de predomini llingüístic valencià, el castellà és utilisat "sempre" com a llengua vehicular domèstica pel 48,1% dels enquestats, mentres que al valencià li correspon el 32,6%, quasi un 3% correspon en atres llengües i, finalment, el percentage restant afirma utilisar abdós llengües oficials en diferents graus. No hi ha senyes oficials sobre usos llingüístics en la zona de predomini llingüístic castellà, en la que residix el 13% de la població de la Comunitat Valenciana, segons cens del 2006.

Seguint senyes oficials sobre l'us en l'àmbit domèstic, per zones dins del territori de predomini valenciaparlant, el valencià té un us minoritari en el àrea metropolitana de Valéncia i de la zona en la mitat sur de la província d'Alacant, on s'utilisa sempre per menys del 30%. En canvi, l'us continuat del valencià en la llar és majoritària en la resta del predomini llingüístic valencià, en percentages de al voltant del 64% de la zona en la província de Valéncia i en la mitat nort de la d'Alacant, i el 46,2% de la zona en la província de Castelló.

Estes senyes revelen, per lo tant, que en els grans núcleus urbans l'us del valencià és minoritari, mentres que sol ser majoritari en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, dins de la zona valenciaparlant. Finalment, el 6,2% dels enquestats afirma usar indistintament endòs llengües en la llar.


Dígrafs i pronunciació especial valenciana


Dialectes del Valencià

Dialectes del Valencià
Dialectes del Valencià segons el filolec valencià Manuel Gimeno en el llibre “Introduccio a la dialectologia valenciana. Els dialectes valencians”" (1996) Ed. Lo Rat Penat. ISBN 84-89069-21-2.

Valencià de Transició

El valencià de transició es parla en El Maestrat i en Els Ports.

Valencià castellonenc

El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de L'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques son:

Valencià Apichat

L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta de Valéncia, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

Valencià Meridional

El valencià meridional es parla en les comarques centrals i les comarques de la Ribera de la Comunitat Valenciana en les que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:

Cal destacar dos chicotets nuclis dins del dialecte meridional valencià, que són la Vall de Gallinera i la Vall de Tàrbena on encara es conserven característiques del mallorquí com l'articul salat "es" "sa", fruit de la repoblació d'estes terres en gent de les Illes Balears.

Valencià Alacantí

L'alacantí es parla en les comarques del Sur de la Comunitat Valenciana i en el Carche. Té les següents característiques:

Documentació general sobre la Llengua Valenciana

Ortografia i Normativa de la Llengua Valenciana

Correctors de valencià

Diccionaris en llinea de Valencià

Els Verps en Valencià

Topònims en valencià

Els números en valencià

Els noms en valencià


Bibliografia

Selecció de bibliografia sobre la llengua valenciana recomanada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Biografia de Lluïs Fullana Mira O.F.M. Ed. Del Senia al Segura. Valencia, 1998.
"Orientaciones ortográficas XIII. Distintas fases de la ortografía valenciana", en Geografía del Reino de Valencia (edicio facsimil del capitul). Ed. RACV. Valencia, 1996.
Diccionari General. Imprenta Fermar. Valencia 1985.
Diccionari de la rima. Ed. Imprenta Fermar. Valencia 1980 (2ª edicio).
Gramatica elemental de la llengua valenciana. Ed. Centre de Cultura Valenciana. Valencia 1915.
El lexic valencià proscrit a traves dels classics. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1998.
Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana. Discurs d'ingres en la RACV. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 1998.
Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra de un ferviente apologista de la lengua valenciana. En Serie Fílologica nº 23. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2001.
Una aproximación a Carlos Ros y la lengua valenciana del siglo XVIII. Ed. ??? Valencia 1999.
La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVIT (Un capitul de l’historia de la llengua valenciana). En Revista de Filologia Valenciana, nº 1. Valencia 1994.
Proposta d’un "standar" oral valencià. Ed. L'Oronella. Valencia 1997.
Les normes de l’Academia o normes ortografiques del Puig. En Serie Filologica nº 19. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 1998.
Tractat de metrica valenciana. Ed. Del Senia al Segura. Valencia 1999.
"Aproximacio a la lexicografía valenciana dels segles XVI I XVII: el vocabulari Valencià-Castellà de Juan de Resa". En Serie Filologica nº 22. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2001.
La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner. Discurs d’ingres en la RACV. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2001.
Vocabulari Monosilábich valenciá-castellá. Valencia 1915.
Cristianos bajo el Islam. Ed. Gredos. Madrit 1993.


Referències

  1. ↑ http://www.elmundo.es/elmundo/2004/11/06/espana/1099759852.html
  2. ↑ CIS. Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana (III).
  3. ↑ Estudi "La polemica identidad de los valencianos" de Joaquin Martin Cubas, Universitat de Valéncia, 2007.
  4. ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana.
  5. ↑ Orige del valencià, per idiomavalenciano.com
  6. ↑ artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
  7. ↑ Image del Valerio Màxim de A. Canals
  8. ↑ Image del Compromís de Casp.
  9. ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
  10. ↑ Image de la Bíblia de Bonifaci Ferrer
  11. ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 4
  12. ↑ Miquel Perez "Kempis" 1492
  13. ↑ Image de 'Tirant El Blanch' de Martorell.
  14. ↑ Image del 'Líber' de Joan Esteve.
  15. ↑ Font: [1]".


Vore també

Enllaços Externs


Regne de Valéncia
Regnevalenciaii.png Comunitat Valenciana · Llengua · Cultura · Geografia · L'Estatut · Gastronomia · Comarques · Història · Himne · RTVV · Generalitat · Les Corts · Senyera · Escut · Poble valencià · Demografia
Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià
Idiomes d'Espanya · 750px-Flag of Spain svg.png
Gallec · Lleonés · Asturià · Vasc · Aragonés · Català · Valencià · Extremeny · Balear · Castellà · Aranés
Obtingut de "http://www.uiquipedia.org/Idioma_valenci%C3%A0"
Navegació
Ferramentes