Llop marsupial

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Llop Marsupial

El llop marsupial o tilacino (nom científic Thylacinus cynocephalus), també conegut com llop de Tasmania, tigre de Tasmania i tilacin, fon un marsupial carnívor del holocé. Era natiu de Austràlia i Nova Guinea i es pensa que se va extinguir en el sigle XX. Es tractava de l'últim membre vivent del seu gènero (Thylacinus ), vivint els atres membres en temps prehistòrics a partir de principis del miocé.[1]

El llop marsupial es va extinguir en el continent australià milers d'anys abans de l'arribada dels colons europeus, pero va sobreviure en Tasmania junt en atres espècies endèmiques, incloent el diable de Tasmania. Generalment sol culpar-se de la seua extinció a la caça intensiva, incentivà per recompenses, pero podrien haver contribuït atres factors, com per eixemple les malalties, la introducció dels gossos, o l'ocupació del seu hàbitat pels humans.[1] Encara que se'l considera oficialment extingit, encara hi ha els que diuen haver-ho vist.

Com els tigres i llops del hemisferi Nort, dels quals va heretar dos dels seus noms comuns, el llop marsupial era un depredador alfa. Sent un marsupial, no tenia relació en estos mamífers placentaris, pero a causa de la evolució convergent, presentava la mateixa forma general i les mateixes adaptacions. El seu parent viu més pròxim és el diable de Tasmania.[2]

Contingut

[edita] Evolució

El llop marsupial modern va aparéixer per primera vegada fa quatre millons d'anys. Les espècies de la família Thylacinidae daten del principi del miocé; des de principis dels anys 1990, s'han recuperat fòssils de al menys set espècies extintes en Riversleigh, part de Lawn Hill National Park al nort-oest de Queensland.[3] [4] Nimbacinus dicksoni és la més antiga de les set espècies fòssils descrites, posseint vint-i-tres millons d'anys d'edat. Este tilacínit era molt més chicotet que els seus parents moderns.[5] L'espècie més gran, Thylacinus potens , que va conseguir la mida d'un llop, fon l'única que va sobreviure en el miocé superior.[6] A finals del Plistocé i principis del holocé, el llop marsupial modern se distribuïa (sense arribar a ser numerós) a través de Austràlia i Nova Guinea.[1]

Com a eixemple de evolució convergent, el llop marsupial presentava un gran paregut en els cànits del hemisferi Nort: dents esmolats, mandíbulas potents, talons alçats i la mateixa forma general. Com el llop marsupial ocupava la mateixa caseta ecològica en Austràlia que els cànits de el restant del món, va desenrollar moltes de les seues adaptacions. A pesar d'açò, no té relació filogenètica pròxima en els depredadors de l'hemisferi Nort; el seu parent més pròxim vivent és el diable de Tasmania (Sarcophilus harrisii ).[2]


Son fàcils de distinguir d'un gos autèntic per les ralles de l'esquena, pero l'esquelet és més difícil de distinguir. Els estudiants de zoologia d'Oxford havien d'identificar cent eixemplars zoològics com a part del seu examen final. Pronte es va córrer la veu que, si mai es trobaven un cràneu de "gos", era segur identificar-ho com a llop marsupial ya que alguna cosa tan obvi com un cràneu de gos havia de ser una trampa. Un any, els examinadors els van preparar una doble trampa i van incloure un autèntic cràneu de gos. La manera més fàcil de distinguir-los són els dos forats prominents a l'os palatal, forats generalment característics dels marsupials. Richard Dawkins - The Ancestor's Tale

[edita] Descobriment i taxonomia

Els aborígens australians van ser els primers a entrar en contacte en els llops marsupials. S'han trobat numerosos eixemples de gravats i art aborige que daten almenys del 1000 a. C.[7] Poden vore's petroglifs del llop marsupial en el Dampier Rock Art Precinct de la península de Burrup en Austràlia Occidental. Quan van arribar els primers exploradors a finals del sigle XVIII, l'animal ya era rar en Tasmaniana; en 1642, quan Abel Tasman va arribar per primera vegada al territori els europeus podrien haver tingut contacte en ell. L'expedició de Tasman va informar de les calcigades de "bésties salvages en arpes com les d'un tigre."[8] Marc-Joseph Marion Du Fresne, que va desembarcar en 1772, va informar de l'existència d'un "gat tigre".[9] No pot atribuir-se a ciència certa el llop marsupial a l'animal observat, puix el gat marsupial de cua tacada (Dasyurus maculaels teus) té una aparença semblant. La primera observació indiscutible fon d'exploradors francesos el dia 13 de maig del 1792, com ho explica el naturaliste francés Jacques Labillardière en el seu diari de l'expedició encapçalada per Antoine Bruny d'Entrecasteaux. Aixina i tot, no fon fins al 1805 que William Paterson, tinent governador de Tasmaniana, va enviar una descripció detallada, publicada en la Sydney Gazette i en el New South Wales Advertiser.[10]


La primera descripció científica detallada fon realisada pel supervisor general suplent de Tasmaniana, George Harris, en 1808, cinc anys després de la primera colonisació de l'illa.[11] Harris va classificar originàriament el llop marsupial dins el gènero Didelphis , que Linneo havia creat pels representants de l'orde Didelphimorphia de marsupials americans, descrivint-ho com Didelphis cynocephala. El descobriment que els marsupials australians eren fonamentalment diferents dels gèneros de mamífers coneguts va conduir a l'implementació del mètodo de classificació actual, i el 1796 Geoffroy Saint-Hilaire va crear el gènero Dasyurus , on va situar el llop marsupial en 1810. Per concordança entre la mescla de nomenclatures grega i llatina, el nom de l'espècie fon canviat a D. cynocephalus. En 1824 Temminck va establir un nou gènero per a albergar-lo, Thylacinus .[12] El seu nom comú prové directament del nom del gènero, originàriament del griego ???A??? (thylakos, "butaca").[13]

Hi ha dates científics que indiquen que el tilacín és un grup basal en el arbre filogenètic de Dasyuromorphia i que el diable de Tasmaniana és l'espècie viva més pròxima. No obstant, un artícul publicat al giner de 2009 en la revista científica Genome Research basat en el genoma mitocondrial del tilacín sugerix que Myrmecobius fasciatus (el numbat) és el seu parent més pròxim.[14]

[edita] Citades en el text

  1. 1,0 1,1 1,2 Plantilla:Cita publicación
  2. 2,0 2,1 «Threatened Species: Thylacine - Tasmanian tiger, Thylacinus cynocephalus» (en inglés). Parks and Wildlife Service, Tasmania (16 de juliol de 2008). Consultat el 4 de març de 2009.
  3. «Riversleigh» (en inglés). Australian Museum (1999). Consultat el 4 de març de 2009.
  4. «Is there a fossil Thylacine?» (en anglés). Australian Museum (1999). Consultat el 4 de març de 2009.
  5. «Lost Kingdoms: Dickson's Thylacine (Nimbacinus dicksoni)» (en inglés). Australian Museum (1999). Consultat el 21 de novembre de 2006.
  6. «Lost Kingdoms: Powerful Thylacine (Thylacinus potens)» (en inglés). Australian Museum (1999). Consultat el 21 de novembre de 2006.
  7. Anna Salleh (15 de decembre de 2004). «Rock art chous attempts to save thylacine» (en inglés). ABC Science Online. Consultat el 4 de març de 2009.
  8. Rembrants. D. (1682). "A short relation out of the journal of Captain Abel Jansen Tasman, upon the Discovery of the South Terra incògnita; not long since published in the Low Dutch". Philosophical Collections of the Royal Society of London, (6), 179-86. Quoted in Paddle (2000) p.4
  9. Roth H.L. (1891). "Crozet'S Voyage to Tasmaniana, New Zealand, etc....1771–1772.". London. Truslove and Shirley. Quoted in Paddle (2000) p.4
  10. The Last Tasmanian Tiger: The History and Extinction of the Thylacine. Robert Paddle. 2000. Cambridge University Press.Pág. 3 Isbn = 0-521-53154-3. Anglés}}
  11. «Information sheet: Thylacine Thylacinus cynocephalus» (en inglés). Victoria Museum (2007). Consultat el 4 de març de 2009.
  12. The Last Tasmanian Tiger: The History and Extinction of the Thylacine. Robert Paddle. 2002. Cambridge University Press. Pág.5 Isbn=0-521-53154-3. Anglés}}
  13. The Concise Oxford Dictionary of English Etymology. T. F. Hoad (Ed.)1986. Oxford University Press. Isbn=0-19-863120-0 Anglés}}
  14. «The mitochondrial genome sequence of the Tasmanian tiger (Thylacinus cynocephalus)». Genome Research, CSH Press (12 de giner de 2009). Consultat el 5 de març de 2009.

[edita] Enlaces externos

En espanyol
En anglés
  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Thylacinus cynocephalus de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.
Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes