Mart (planeta)

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Per a atres usos d'este terme vore Mart.
Mart
Mars Valles Marineris.jpg
Característiques orbitals
Dist. Mija del Sol 1,523 UA
Radi mig 227.936.640 km
Excentricitat 0,09341233
Periodo orbital (sideral) 686,98 dies
Periodo orbital (sinòdic) 779,95 dies
Velocitat orbital mija 24,1309 km/s
Inclinació 1,85061°
Número de satèlits 2
Característiques físiques
Diàmetro equatorial 6.794,4 km
Área superficial 144 millones km2
Massa 6,4191×1023 kg
Densitat mija 3,94 g/cm3
Gravetat superficial 3,71 m/s2
Periodo de rotació 24,6229 hores
Inclinació axial 25,19°
Albedo 0,15
Velocitat de fuga 5,02 km/s
Temp. mija superf.: Dia - K
Temp. mija superf.: Nit - K
Temperatura superficial - K
Mín. Mija Màx.
186 K 227 K 268 K
Característiques atmosfériques
Pressió atmosfèrica 0,7-0,9 kPa
Diòxit de carbono 95,32%
Nitrogen 2,7%
Oxigen 0,13%
Monòxit de carbono 0,07%
Vapor d'aigua 0,03%
Oxigen molecular 5,6%
Nitrogen 5,2%
Neó Taces
Criptó Traces
Xenó Ozo Metà Traces
Comparació en la Terra
Earth Mars Comparison.jpg

Mart, conegut també com el Planeta Roig, és el quart planeta del Sistema Solar. Forma part dels nomenats planetes telúrics (de naturalea rocosa, com la Terra) i és el planeta interior més alluntat del Sol. És, en molts aspectes, el més paregut a la Terra.

Tycho Brahe medí en gran precisió el moviment de Mart en el cel. Les senyes sobre el moviment retrògrat aparent permeteren a Kepler trobar la naturalea elíptica de la seua òrbita i determinar les lleis del moviment planetari conegudes com lleis de Kepler.

Forma part dels planetes superiors a la Terra, que son aquells que mai passen entre el Sol i la Terra. Les seues fases estan poc marcades, fet que és fàcil de demostrar geomètricament. Considerant el triàngul Sol-Terra-Mart, l'àngul de fase és el que formen el Sol i la Terra vists des de Mart. Alcança el seu valor màxim en les quadratures quant el triàngul STM és rectàngul en la Terra. Per a Mart, este àngul de fase no és mai major de 42º, i el seu aspecte de disc geperut és anàlec al que presenta la Lluna 3,5 dies abans o després de la Lluna plena. Esta fase, visible en un telescopi d'aficionat, no conseguí ser vista per Galileo Galilei, qui només va supondre la seua existència.

Contingut

[edita] Característiques físiques

Té una forma llaugerament elipsoidal, en un diàmetro equatorial de 6.794 km i el polar de 6.750 km. Mides micromètriques molt precises han donat un achatament de 0,01, tres vegades major que el de la Terra. A causa d'este achatament, l'eix de rotació està afectat per una lenta precessió deguda a l'atracció del Sol sobre l'abultament equatorial del planeta. La precessió llunar, que en la Terra és dos vegades major que la solar, no té el seu equivalent en Mart.

En este diàmetro, el seu volum és de 15 centèsimes el terrestre i la seua massa només d'11 centèsimes. En conseqüència, la densitat és inferior a la de la Terra: 3,94 en relació en l'aigua. Un cos transportat a Mart pesaria 1/3 del seu pes en la Terra, degut a la poca força gravitatòria.

[edita] Rotació i translació

  • Se coneix en exactitut lo que dura la rotació de Mart degut a que les taques que s'observen en la seua superfície, obscures i ben delimitades, son excelents punts de referencia. Foren observades per primera vegada en 1659 per Huygens que assignà a la seua rotació la duració d'un dia. En 1666, Giovanni Cassini la fixà en 24 h 40 min, valor molt aproximat al verdader. Trescents anys d'observacions de Mart han donat per resultat establir el valor de 24 h 37 min 22,7 s per al dia sideral (el periodo de rotació de la Terra és de 23 h 56 min 4,1 s).

De la duració del dia sideral se deduïx fàcilment que el dia solar te en Mart una duració de 24 h 39 min 35,3 s.

El dia solar mig o temps entre dos passos consecutius del Sol mig pel meridià del lloc, dura 24 h 41 min 18,6 s. El dia solar en Mart te, igual que el de la Terra, una duració variable, lo qual se deu a que els planetes seguixen òrbites elíptiques al voltant del Sol que no se recorren en uniformitat. No obstant, en Mart la variació és major per la seua elevada excentricitat.

Per a major comoditat en els seus treballs, els responsables de les missions nortamericanes d'exploració de Mart per sondes automàtiques han decidit unilateralment donar al dia marcià el nom de sol, sense preocupar-se pel fet de que eixa paraula significa sol en francés i designa en castellà la llum solar o, escrit en mayúscula, l'astre central del nostre sistema planetari.

  • L'any marcià dura 687 dies terrestres o 668.6 sols. Un calendari marcià podria constar de dos anys de 668 dies per cada tres anys de 669 dies.
  • Els pols de Mart estan senyalats per dos casquets polars de color blanc enlluernant, que han facilitat molt la determinació de l'àngul que forma l'equador del planeta en el pla de la seua òrbita, àngul equivalent per a Mart a la obliqüitat de l'eclíptica en la Terra. Les medides fetes per Camichel sobre clisés obtinguts en l'observatori francés del Pic du Midi, han donat per a este àngul 24º 48’. Des de l'exploració espacial s'accepta un valor de 25,19º, un poc major que la obliqüitat de l'eclíptica (23º 27’), motiu pel qual, Mart te periodos estacionals similars als de la Terra, encara que les seues estacions son més llargues, donat que un any marcià és casi dos vegades més llarc que un any terrestre.

[edita] Geologia

La ciència que estudia la superfície de Mart se diu areografia (d'Ares, deu de la guerra entre els grecs).

Mart és un mon molt més chicotet que la Terra. Les seues principals característiques, en proporció en les del globo terrestre, son les següents: diàmetro 53%, superfície 28%, massa 11%. Com els oceans cobrixen el 71% de la superfície terrestre i Mart carix de mars les terres d'abdós mons tenen aproximadament la mateixa superfície.

La superfície de Mart presenta característiques morfològiques tant de la Terra com de la Lluna: cràters d'impacte, camps de lava, volcans, mares secs de rius i dunes d'arena. La seua composició és fonamentalment basalt volcànic en un alt contingut en òxits de ferro que proporcionen el característic color roig de la superfície. Per la seua naturalea, se sembla a la limonita, òxit de ferro molt hidratat. Així com en les corteses de la Terra i de la Lluna predominen els silicats i els aluminats, en el sol de Mart son preponderants els ferrosilicats. Les seues tres constituents principals son, per orde d'abundància, l'oxigen, el silici i el ferro. Conte: 20,8% de sílice, 13,5% de feerro, 5% d'alumini, 3,8% de calci, i també titani i atres components menors.

Mart observat pel Telescopi espacial Hubble.
  • Des de la Terra, a través dels telescopis, s'observen unes taques obscures i brillants que no se corresponen a accidents topogràfics sino que apareixen si el terreny està cobert de pols obscura (taques d'albedo). Estes poden canviar lentament quant el vent arrastra la pols. La taca obscura més característica és Syrtis Major , una pendent menor del 1% i sense res resaltable.
  • La superfície de Mart presenta també unes regions brillants de color taronja rogenc, que reben el nom de deserts, i que s'estenen per les tres quartes parts de la superfície del planeta, donant-li eixa coloració rogenca característica o, millor dit, el de un immens pedregal, ya que el sol se troba cobert de pedres, cants i blocs.
  • Un enorme escaló, propenc l'equador, dividix Mart en dos regines clarament diferenciades: un nort plà, jove i profunt i un sur alt, vell i escarpat, en cràters similars a les regions altes de la Lluna. En contrast, l'hemisferi nort te planures molt més jóvens, i en una història més complexa. Pareix haver una brusca elevació de varios quilómetros en el llímit. Les raons d'esta dicotomia global son desconegudes.
  • Hi ha cràters d'impacte distribuïts per tot Mart, pero en l'hemisferi sur hi ha una vella altiplà de lava basàltica paregut als mars de la Lluna, sembrada de cràters de tipo llunar. Pero el aspecte general del paisage marcià diferix al que presenta el nostre satèlit com conseqüència de l'existència d'atmòsfera. En concret, el vent carregat de partícules sòlides produïx una ablació que, en el curs dels temps geològics, ha arrasat molts cràters. Estos son, per consegüent, molt menys numerosos que en la Lluna i la major part d'ells tenen les muralles més o menys desgastades per l'erosió. Per atra part, els enormes volums de pols arrastrats pel vent cobrixen els cràters menors, les anfractuositats del terreny i atres accidents poc importants del relleu. Entre els cràter d'impacte d'impacte destacats de l'hemisferi sur està la conca d'impacte Hellas Planitia , la qual te 6 km de profunditat i 2.000 km de diàmetro. Molts dels cràters d'impacte més recents tenen una morfologia que sugerix que la superfície estava humida o plena de fanc quant va ocórrer l'impacte.
  • El camp magnètic marcià és molt dèbil, unes 2 milèsimes del terrestre i en una polaritat invertida respecte a la Terra.

[edita] Geografia

Vore també: Geografia de Mart''

La superfície de Mart conserva les senyals de grans cataclismes que no tenen equivalent en la Terra:

Mapa topogràfic de Mart. Accidents notables: Volcans de Tharsis a l'oest (incloent Olympus Mons), Valls Marineris a l'est de Tharsis, i Hellas en l'hemisferi sur.

Una característica que domina part de l'hemisferi nort, és l'existència d'un enorme abultament que conte el complex volcànic de Tharsis . En ell se troba el Olympus Mons , el major volcà del Sistema Solar. Te una altura de 25 km (més de dos vegades i mija l'altura del Everest sobre un globo molt més chicotet que el de la Terra) i la seua base te una amplaria de 600 km. Les colades de lava han creat un sòcol que la seua vora forma un tallat de 6 km d'altura. Hi ha que afegir la gran estructura colapsada d'Alba Patera . Les àrees volcàniques ocupen el 10% de la superfície del planeta. Alguns cràters mostren senyals de recent activitat i tenen lava petrificada en les seues ales de montanya. A pesar d'estes evidencies, no fon fins a maig de 2007 quant el Spirit, descobrí, en un grau alt de certea, el primer depòsit volcànic signe d'una antiga activitat volcànica en la zona denominada Home Plate [3], (una zona en la rambla rocosa d'uns dos metros d'altura i fonamentalment basàltica, que degué formar-se degut a fluixos de lava en contacte en l'aigua líquida), situada en la base interior del cràter Gusev. Una de les millors probes és la que els investigadors diuen "bomb sag" (la marca de la bomba). Quant se troben la lava i l'aigua, l'explosió llança trossos de roca per l'aire. Un d'eixos trossos que exploten en l'aire torna a caure i se encaixa en depòsits més molls.

Propenc l'equador i en una llongitut de 2.700 km, una amplària de fins a 500 km i una profunditat de entre 2 i 7 km, Valls Marineris és un canó que deixa chicotet al Canó del Colorado. Se formà per l'afonament del terreny a causa de la formació de l'abultament de Tharsis.

Hi ha una clara evidencia d'erosió en varios llocs de Mart tant pel vent com per l'aigua. Existixen en la superfície llarcs valls sinuosos que recorden rambles de rius (actualment secs puix l'aigua líquida no pot existir en la superfície del planeta en les actuals condicions atmosfèriques). Eixos immensos valls poden ser el resultat de fractures a lo llarc de les quals han corregut avingudes de lava i, més tart, d'aigua.

Vall Marineris

La superfície del planeta conserva verdaderes rets hidrogràfiques, hui seques, en els seus valls sinuosos entallats per les aigües dels rius, els seus afluents, els seus braços, separats per bancs d'aluvions que han subsistit fins als nostres dies. Tots estos detalls de la superfície sugerixen un passat en atres condicions ambientals en les que l'aigua causà estes rambles a través d'inundacions catastròfiques. Alguns sugerixen l'existència, en un passat remot, de llacs i inclús d'un vast oceà en la regió boreal del planeta. Tot pareix indicar que fon fa uns 4.000 millons d'anys i per un breu periodo de temps, en la denominada era Noeica.

A l'igual que la Lluna i Mercuri, Mart no presenta tectònica de plaques activa, com la Terra. No hi ha evidencies de moviments horisontals recents en la superfície tals com les montanyes per plegament tan comunes en la Terra. No obstant la Mars Global Surveyor en òrbita al voltant de Mart ha detectat en varies regions del planeta extensos camps magnètics de baixa intensitat. Esta trobada inesperada d'un provable camp magnètic global, actiu en el passat i hui desaparegut, pot tindre interessants implicacions per a l'estructura interior del planeta.

Recentment, estudis realisats en l'ajuda de les sondes Mars Reconnaissance Orbiter i Mars Global Surveyor han mostrat que molt possiblement l'hemisferi nort de Mart és una enorme conca d'impacte de forma elíptica coneguda com Conca Borealis de 8500 quilómetros de diàmetro que cobrix un 40% de la superfície del planeta -la major del Sistema Solar, superant en molt a la Conca Aitken de la Lluna- que pogué haver-se format fa 3900 millons d'anys per l'impacte d'un objecte de 2000 quilómetros de diàmetro. Posteriorment a la formació de dita conca se formaren volcans jagants a lo llarc de la seua vora, que han fet difícil la seua identificació.[1]

El Mont Olimpo vist des de l'òrbita de Mart.

[edita] Característiques atmosfériques

L'atmòsfera de Mart és molt tènue en una pressió superficial de només 7 a 9 hPa front als 1033 hPa de l'atmòsfera terrestre. Açò representa una centèsima part de la terrestre. La pressió atmosfèrica varia considerablement en l'altitut, des de casi 9 hPa en les depressions més profundes, fins a 1 hPa en la cima del Mont Olimpo. La seua composició és fonamentalment: diòxit de carbono (95,3%) en un 2,7% de nitrogen, 1,6% d'argó i traces d'oxigen molecular (0,15%) monòxit de carbono (0,07%) i vapor d'aigua (0,03%). La proporció d'atres elements és ínfima i escapa a la seua dosificació a la sensibilitat dels instruments fins a ara gastats. El contingut d'ozon és 1000 vegades menor que en la Terra, per lo que esta capa, que se troba a 40 km d'altura, és incapaç de bloquejar la radiació ultravioleta.

La atmòsfera és lo bastant densa com per albergar vents molt forts i grans tormentes de pols que, en ocasions, poden comprendre el planeta sancer durant mesos. Este vent és el responsable de l'existència de dunes d'arena en els deserts marcians. Els núvols poden presentar-se en tres colors: blancs, grocs i blaus. Els núvols blancs son de vapor d'aigua condensat o de diòxit de carbono en latituts polars. Els grocs, de naturalea pilosa, son el resultat de les tormentes de pols i estan composts per partícules de tamany en torn a 1 micra. La volta celest marciana és d'un suau color rosa salmó degut a la dispersió de la llum pels grans de pols molt fins procedents del sol ferruginós.

En hivern, en les latituts miges, el vapor d'aigua se condensa en l'atmòsfera i forma núvols llaugers de finíssims cristals de gel. En les latituts extremes, la condensació del anhídrit carbònic forma atres núvols que consten de cristals de neu carbònica.

La dèbil atmòsfera marciana produïx un efecte hivernàcul que aumenta la temperatura superficial uns 5 graus; molt menys que lo observat en Venus i en la Terra.

L'atmòsfera marciana ha sofrit un procés d'evolució considerable per lo que és una atmòsfera de segona generació. L'atmòsfera primigènia, formada poc després que el planeta, ha donat pas a atra, de la qual els elements provenen de l'activitat geològica del planeta. Així, el vulcanisme aboca a l'atmòsfera determinats gasos, entre els quals predominen el gas carbònic i el vapor d'aigua. El primer queda en l'atmòsfera, en tant que el segon tendix a congelar-se en el sol gelat. El nitrogen i l'oxigen no son produïts en Mart més que en ínfimes proporcions. Pel contrari, l'argó és relativament abundant en l'atmòsfera marciana. Açò no és d'estranyar: els elements llaugers de l'atmòsfera (hidrogen, heli, etc.) son els que més fàcilment s'escapen en l'espai interplanetari donat que els seus àtoms i molècules alcancen la velocitat d'escape; els gasos més pesats acaben per combinar-se en els elements del sol; l'argó, encara que llauger, és lo bastant pesat com per a que el seu escape hidrodinàmic cap a l'espai interplanetari siga difícil i, per atra part, al ser un gas neutre o inert, no se combina en els atres elements per lo que va acumulant-se en el temps.

Distribució desigual del gas metà en l'atmòsfera de Mart.

En els inicis de la seua història, Mart pogué haver sigut molt paregut a la Terra. A l'igual que en el nostre planeta la majoria del seu diòxit de carbono s'utilisà per a formar carbonats en les roques. Pero al carir d'una tectònica de plaques és incapaç de reciclar cap a l'atmòsfera res d'este diòxit de carbono i aixina no pot mantindre un efecte hivernàcul significatiu.

No hi ha cinturó de radiació, encara que sí hi ha una dèbil ionosfera que te la seua màxima densitat electrònica a 130 km d'altura.

Encara que no hi ha evidencia d'activitat volcànica actual, recentment la nau europea Mars Express i medides terrestres obtingudes pel telescopi Keck des de la Terra han trobat traces de gas metà en una proporció de 10 parts per 1000 millons. Este gas només pot tindre un orige volcànic o biològic. El metà no pot permanéixer molt de temps en l'atmòsfera; s'estima en 400 anys el temps en desaparéixer de l'atmòsfera de Mart, açò implica que hi ha una font activa que el produïx. La chicoteta proporció de metà detectada, molt poc per damunt del llímit de sensibilitat instrumental, impedix pel moment donar una explicació clara del seu orige, ya siga volcànica i/o biològic.[2] La missió del aterrisador Mars Science Laboratory inclourà equip per a comparar les proporcions dels isòtops C-12, C-13, i C-14 presents en diòxit de carbono i en metà, per a aixina determinar l'orige del metà.

[edita] L'aigua en Mart

El punt d'ebullició depén de la pressió i si esta és excessivament baixa, l'aigua no pot existir en estat líquit. Açò és lo que ocorre en Mart: si eixe planeta tingué abundants cursos d'aigua fon perque contava també en una atmòsfera molt més densa que proporcionava també temperatures més elevades. Al dissipar-se la major part d'eixa atmòsfera en l'espai, i disminuir aixina la pressió i baixar la temperatura, l'aigua desaparegué de la superfície de Mart. Ara be, subsistix en l'atmòsfera, en estat de vapor, encara que en escasses proporcions, aixina com en els casquets polars, constituïts per grans masses de gels perpetus.

Tot permet supondre que entre els grans del sol existix aigua congelada, fenomen que, per lo demés, és comú en les regions molt gelades de la Terra. En torn de certs cràters marcians s'observen unes formacions en forma de lòbuls que la seua formació només pot ser explicada admetent que el sol de Mart està congelat. També se dispon de fotografies d'atre tipo d'accident del relleu perfectament explicat per l'existència d'un gelisol. Se tracta d'un enfonament del sol que la seua depressió partix una rambla seca en la senyal dels seus braços separats per bancs de aluvions.

Se troba també en parets de cràters o en valls profunts on no incidix mai la llum solar, accidents que pareixen barrancs formats per torrents d'aigua i els depòsits de terra i roques transportats per ells. Només apareixen en latituts altes de l'hemisferi Sur.

La comparació en la geologia terrestre sugerix que se tracta dels restos d'un suministre superficial d'aigua similar a un aqüífer. De fet, la sonda Mars Reconnaissance Orbiter ha detectat grans glaciars enterrats en extensions de dotzenes de quilómetros i profunditats de l'orde d'1 quilómetro, els quals s'estenen des de els tallats i les ales de les montanyes i que se troben a latituts més baixes de lo esperat. Eixa mateixa sonda també ha descobert que l'hemisferi nort de Mart te un major volum d'aigua gelada.[3]

Atra proba a favor de l'existència de grans cantitats d'aigua en el passat marcià, és la forma d'oceans que cobrien una tercera part del planeta ha sigut donada pel espectrómetro de rajos gamma de la sonda Mars Odyssey, el qual ha delimitat lo que pareix ser les línees de costa de dos antics oceans.[4]

També subsistix aigua marciana en l'atmòsfera del planeta, encara que en proporció tan ínfima (0,01%) que, de condensar-se totalment sobre la superfície de Mart, formaria sobre ella una película líquida que el seu espessor seria aproximadament de la centèsima part d'un milímetro. A pesar de la seua escassea, eixe vapor d'aigua participa d'un cicle anual. En Mart, la pressió atmosfèrica és tan baixa que el vapor d'aigua se solidifica en el sol, en forma de gel, a la temperatura de –80ºC. Quant la temperatura s'eleva de nou per damunt d'eixe llímit el gel se sublima, convertint-se en vapor sense passar per l'estat líquit.

L'anàlisis d'algunes imàgens mostra lo que pareixen ser gotes d'aigua líquida que esguitaren les pates de la sonda Phoenix després del seu aterrisage[5]

[edita] Casquets polars

Pol nort de Mart

La superfície del planeta presenta diversos tipos de formacions permanents, entre les quals les més fàcils d'observar son dos grans taques blanques situades en les regions polars, una espècie de casquets polars del planeta. Quant aplega l'estació gelada, el depòsit de gel perpetu comença per cobrir-se en una capa de rosada blanca deguda a la condensació del vapor d'aigua atmosfèric. Després, al seguir baixant la temperatura desapareix l'aigua congelada baix un mant de neu carbònica que estén el casquet polar fins a rebalsar a vegades el paralel dels 60º. Açò és aixina perque se congela part de l'atmòsfera de CO2. Recíprocament en l'hemisferi opost, la primavera fa que la temperatura puge per damunt de –120ºC, lo qual provoca la sublimació de la neu carbònica i el retrocés del casquet polar; després, quant el termómetro se eleva a més de – 80ºC, se sublima, a la seua vegada, la rosada blanca; només subsistixen llavors els gels permanents, pero ya el fret torna i estos no sofriran una ablació important.

La massa de gel perpetu te un tamany d'uns 100 km de diàmetro i uns 10 m d'espessor. Així puix els casquets polars estan formats per una capa molt prima de gel de CO2 ("gel sec") i potser baix del casquet sur haja gel d'aigua. En cent anys d'observació el casquet polar sur ha desaparegut dos vegades per complet, mentres el nort no ho ha fet mai.

Els casquets polars mostren una estructura estratificada en capes alternants de gel i distintes cantitats de pols osbcura.

La massa total de gel del casquet polar nort equival a la mitat del gel que existix en Groenlandia. Ademés el gel del pol nort de Mart s'assenta sobre una gran depressió del terreny estant cobert per "gel sec".

Animació d'una sanga excavada el dia 15 de juny de 2008 per la sonda Phoenix prop del Pol Nort de Mart. Uns trossos de material sublimen en el cantó inferior esquerra.

El 19 de juny de 2008 la NASA afirmà que la sonda Phoenix degué haver trobat gel al realisar una excavació prop del Pol Nort de Mart. Uns trossos de material sublimaren després de ser descoberts el 15 de juny per un braç de robot.[6][7]

El 31 de juliol de 2008 la NASA confirma que una de les mostres de sol marcià introduïdes en un dels forns del TEGA (Thermal and Evolved-Gas Analyzer), un instrument que forma part de la sonda, contenia gel d'aigua.[8]

[edita] Climatologia

Vore també: Clima de Mart''

No se dispon encara de senyes suficients sobre l'evolució tèrmica marciana. Per trobar-se Mart molt més llunt del Sol que la Terra, els seus climes son més frets, i tant més per quant l'atmòsfera, al ser tan tènue, rete poc calor: d'ahí que la diferencia entre les temperatures diürnes i nocturnes siga més pronunciada que en el nostre planeta. A açò també contribuïx la baixa conductivitat tèrmica del sol marcià.

La temperatura en la superfície depén de la latitut i presenta variacions estacionals. La temperatura mija superficial és d'uns 218 K (-55ºC). La variació diürna de les temperatures és molt elevada com correspon a una atmòsfera tan tènue. Les màximes diürnes, en l'equador i en estiu, poden alcançar els 20 ºC o més, mentres les màximes nocturnes poden alcançar fàcilment -80ºC. En els casquets polars, en hivern les temperatures poden baixar fins a -130ºC.

Enormes tormentes de pols, que persistixen durant semanes i inclús mesos, obscurint tot el planeta poden sorgir de repent. Estan causades per vents de més de 150 km/h. Dites tormentes poden alcançar dimensions planetaries.

Durant un any marcià. part del CO2 de l'atmòsfera se condensa en l'hemisferi on és hivern, o se sublima del pol a l'atmòsfera quant és estiu. En conseqüència la pressió atmosfèrica te una variació anual.

[edita] Les estacions en Mart

L'igual que en la Terra, l'equador marcià està inclinat respecte al pla de l'òrbita un àngul de 25º,19. La primavera comença en l'hemisferi Nort en l'equinocci de primavera quant el Sol travessa el punt Vernal passant de l'hemisferi Sur al Nort (Ls=0 i creixent). En el cas de Mart açò te també un sentit climàtic. Els dies i les nits duran igual i comença la primavera en l'hemisferi Nort. Esta dura fins a que LS=90º solstici d'estiu en que el dia te una duració màxima en l'hemisferi Nort i mínima en el Sur.

Anàlogament, Ls = 90°, 180°, i 270° indiquen per a l'hemisferi Nort el solstici d'estiu, equinocci autumnal, i el solstici hivernal, respectivament mentres que en l'hemisferi Sur és al revés. Per ser la duració de l'any marcià aproximadament doble que el terrestre també ho és la duració de les estacions.

La diferencia entre les seues duracions és major perque l'excentricitat de l'òrbita marciana és molt major que la terrestre. La comparació en les estacions terrestres mostra que, aixina com la duració d'estes diferix a lo sum en 4,5 dies, en Mart, degut a la gran excentricitat de l'òrbita, la diferencia aplega a ser primerament de 51 sols.

Actualment l'hemisferi Nort goja d'un clima més benigne que l'hemisferi Sur. La raó és evident: l'hemisferi Nort te primaveres d'hivern i hiverns curts i ademés quant el Sol està en el periheli lo qual donada l'excentricitat de l'òrbita del planeta, fa que siguen més benignes. Ademés la primavera i l'estiu son llarcs, pero estant el Sol en l'afeli son més frets que els de l'hemisferi Sur. Per a l'hemisferi Sur la situació és l'inversa. Hi ha puix una compensació parcial entre abdós hemisferis degut a que les estacions de menys duració tenen lloc estant el planeta en el periheli i llavors rep del Sol més llum i calor. Degut a la retrogradació del punt Vernal i l'avanç del periheli, la situació se va decantant cada vegada més.

[edita] Clima marcià en el passat

Mart en el present.

Hi ha un gran debat respecte a l'història passada de Mart. Per a uns Mart albergà en un passat grans cantitats d'aigua i tingué un passat càlit, en una atmòsfera molt més densa, l'aigua fluint per la superfície i excavant els grans canals que solquen la seua superfície.

L'orografia de Mart presenta un hemisferi nort que és una gran depressió i on els partidaris de Mart humit situen a l'Oceanus Borealis, un mar que el seu tamany seria similar al Mar Mediterràneu.

L'aigua de l'atmòsfera marciana te deuteri cinc vegades més que en la Terra. Esta anomalia, també registrada en Venus, s'interpreta com que els dos plantaes tenien molta aigua en el passat pero que acabaren perdent-la.

Els recents descobriments del robot de la NASA Opportunity, avalen l'hipòtesis d'un passat humit.

A finals de 2005 sorgí la polèmica sobre les interpretacions donades a determinades formacions de roques que exigien la presencia d'aigua, proponent-se una explicació alternativa que rebaixava la necessitat d'aigua a cantitats molt menors i reduïa el gran mar o llarc equatorial a una simple badina on mai havia existit més d'un pam d'aigua salada. Alguns científics han criticat el fet de que la NASA només investiga en una direcció buscant evidencies de un Mart humit i descartant les demés hipòtesis.

Així puix tindríem en Mart tres eres. Durant els primers 1000 millons d'anys un Mart calentat per una atmòsfera que contenia gasos d'efecte hivernàcul suficients per a que l'aigua fluïra per la superfície i se formaren argiles, l'era Noeica que seria el ancià reducte d'un Mart humit i capaç d'albergar vida. La segon era durà dels 3800 als 3500 millons d'anys i en ella va ocórrer el canvi climàtic, i l'era més recent i llarga que dura casi tota l'història del planeta i que s'estén dels 3500 millons d'anys a l'actualitat en un Mart tal com el coneguem en l'actualitat fret i sec.cita requerida

En resum el paradigma d'un Mart humit que explicaria els accidents orogràfics de Mart està deixant pas al paradigma d'un Mart sec i fret on l'aigua ha tingut una importància molt més llimitada.

[edita] Òrbita

L'òrbita de Mart és molt excèntrica (0,09): entre el seu afeli i el seu periheli, la distancia del planeta al Sol diferix en uns 42,4 millons de quilómetros. Gràcies a les excelents observacions de Tycho Brahe, Kepler se dona conte d'esta separació i aplegà a descobrir la naturalea elíptica de les òrbites planetaries considerades fins llavors com circulars.

Este efecte te una gran influencia en el clima marcià, la diferencia de distancies al Sol causa una variació de temperatura d'uns 30ºC en el punt subsolar entre l'afeli i el periheli.

Si dins d'eixa òrbita se dibuixa la de la Terra, la qual la seua elipse és molt menys allargada, pot observar-se també que la distancia de la Terra a Mart se troba subjecta a grans variacions. En el moment de la conjunció, és dir, quant el Sol està situat entre abdós planetes, la distancia entre estos pot ser de 399 millons de quilómetros i el diàmetro aparent de Mart és de 3,5". Durant les oposicions més favorables eixa distancia queda reduïda a menys de 56 millons de quilómetros i el diàmetro aparent de Mart és de 25", alcançant una magnitut de -2,8 (següent llavors el planeta més brillant en excepció de Venus). Daonada la menuderia del globo marcià, la seua observació telescòpica presenta interés especialment entre els periodos que precedixen i seguixen a les oposicions.

[edita] Llunes

Vore també: Satèlits de Mart''

Mart te dos chicotets satèlits naturals, dits Fobos i Deimos. La seua òrbita està molt pròxima al planeta. Se creu que son dos asteroides capturats.

Abdós satèlits foren descoberts en 1877 per Asaph Hall.

Els seus noms foren posats en honor als personages de la mitologia grega que acompanyaven a Ares (Mart per a la mitologia romana).

Des de la superfície de Mart, els satèlits se mouen d'oest a est.

Fobos és el més gran dels dos.

[edita] Asteroides troyans

Mart te, com Júpiter, alguns asteroides troyans en els punts de Lagrange L4 i L5; els tres asteroides reconeguts oficialment per l'Unió Astronòmica Internacional i el Minor Planet Center son: 5261 Eureka, 101429 i el 121514.[9]

Cap mencionar que un d'estos asteroides fon descobert des de l'Observatori astronòmic de La Sagra en Granada, Espanya, en l'any 2007.

[edita] Vida

Taques obscures en les dunes de Mart.
Image d'alta resolució de les taques obscures obtinguda pel Mars Global Surveyor.
Vore també: Vida en Mart''

Les actuals teories que prediuen les condicions en les que se pot trobar vida, requerixen la disponibilitat d'aigua en estat líquit. És per açò tan important la seua busca, encara no trobada en este planeta. Només s'ha pogut trobar aigua en estat sòlit (gel) i s'especula que baix terra poden donar-se les condicions ambientals per a que l'aigua se mantinga en estat líquit.

En 1989-1990, el sistema orbital Mars Global Surveyor de la NASA detectà taques obscures baix de la capa de gel de les dunes del pol sur de Mart. La peculiaritat d'estes taques, és que el 70% d'elles recorre anualment en el mateix lloc de l'any anterior, per lo que un equip de científics de Budapest, proposaren que estes taques podrien ser d'orige biològic i de caràcter extremòfil.[10][11] L'agencia espacial ESA també està analisant el fenomen d'estes taques a través del Mars Express.[12] En 2007, se calculà que l'hipotètica existència de vida en Mart estaria llimitada a la profunditat de 7,5 metros mínim, degut a l'acció detrimental de la radiació còsmica en les molècules d'ADN.[13]

Senyes de gas metà foren detectades en l'atmòsfera de Mart en 2003[14][15][16][17][18] lo qual és considerat un misteri, ya que baix les condicions atmosfèriques de Mart i la radiació solar, el metà és inestable i desapareix després de varios anys, lo que indica que deu de existir en Mart una font productora de metà que mante eixa concentració en la seua atmòsfera, i que produïx un mínim de 150 tonellades de metà cada any.[19][20] Se planeja que la futura sonda Mars Science Laboratory, incloga un espectrómetro de masses capaç de medir la diferencia entre 14C i 12C per a determinar si el metà és d'orige biològic o geològic.[21]

No obstant, en el passat existí aigua líquida en abundància i una atmòsfera més densa i protectora; estes son les condicions que se creuen més favorables que hagué de desenrollar-se la vida en Mart. El meteorit ALH84001 que se considera originari de Mart, fon trobat en l'Antàrtida en decembre de 1984 per un grup d'investigadors del proyecte ANSMET i alguns investigadors consideren que les formes regulars podrien ser microorganismes fossilisats.[22][23][24]

[edita] Observació

Cristiaan Huygens feu les primeres observacions d'àrees obscures en la superfície de Mart en 1659, i també fon un dels primers en detectar els casquets polars. Atres astrònoms que contribuïren l'estudi de Mart foren G. Cassini (calculà en 1666 la rotació del planeta en 24 hores i 40 minuts i en 1672 deduí l'existència d'una atmòsfera en el planeta), W. Herschel (descobrí l'obliqüitat del eix de rotació de Mart i observà núvols marcians), i J. Schroeter.

En 1837 els astrònoms alemanys Beer i Mädler publicaren el primer mapamundi de Mart, en dades obtingudes de les seues observacions telescòpiques, al que seguiren els del britànic Dawes a partir de 1852.

L'any 1877 presentà una oposició molt propenca a la Terra, i fon un any clau per als estudis de Mart. L'astrònom estatunidenc A. Hall descobrí els satèlits Fobos i Deimos, mentres l'astrònom italià G. Schiaparelli se dedicà a cartografiar cuidadosament Mart; en efecte, hui en dia, s'usa la nomenclatura inventada per ell per als noms de les regions marcianes (Syrtis Major; Mare Tyrrhenum; Solis Lacus, etc.). Schiaparelli també cregué observar unes llínees fines en Mart, a les quals batejà com canali. El problema fon que esta paraula se traduí a l'anglés com "canals", paraula que implica algo artificial.

Esta última paraula despertà l'imaginació de molta gent, especialment de l'astrònom C. Flammarion i de l'aristócrata P. Lowell. Ells se dedicaren a especular en que havia vida en Mart (els marcians). Lowell estava tan entusiasmat en esta idea que se construí en 1894 el seu propi observatori en Flagstaff, Arizona, per a estudiar al planeta Mart. Les seues observacions el convenceren de que no només havia vida en Mart, sino que eixa vida era inteligent: Mart era un planeta que s'estava secant, i una sabia i antiga civilisació marciana havia construït eixos canals per a drenar aigua dels casquets polars i enviar-la cap a les assedegades ciutats. En el pas del temps, el furor dels canals marcians se fon dissipant, ya que molts astrònoms ni podien vore-los; de fet, els canals foren una ilusió òptica. Cap als anys 1950, ya casi ningú creïa en civilisacions marcianes, pero molts estaven convençuts de que sí que havia vida en Mart en forma de verdets i líquens primitius, fet que se posà en dubte al ser Mart visitat per primera vegada per una nau espacial en 1965.

[edita] Exploració

Vore també: Exploració de Mart''

La primera sonda en visitar Mart fon la Marsnik 1, que passà a 193,000 km de Mart el 19 de juny de 1963, sense conseguir enviar informació.

La Mariner 4 en 1965 seria la primera en transmetre des de les seues rodalies. Junt a les Mariner 6 i 7 que aplegaren a Mart en 1969 només conseguiren observar un Mart ple de cràters i paregut a la Lluna. Fon el Mariner 9 la primera sonda que conseguí situar-se en òrbita marciana. Realisà observacions en mig d'una espectacular tormenta de pols i fon la primera en aguaitar un Mart en canals que pareixien rets hídriques, vapor d'aigua en l'atmòsfera, i que sugeria un passat de Mart diferent. La primera nau en aterrisar i transmetre des de Mart és la soviètica Marsnik 3, que tocà la superfície a 45ºS i 158ºO a les 13:50:35 GMT del 2 de decembre de 1971, si be poc després se estropejaria. Posteriorment ho farien les Viking 1 i Viking 2 en 1976. La NASA va concloure com negatius el resultat dels seus experiments biològics. A pesar, en 2007 un mege de l'Hospital Neuropsiquiàtric Borda en Buenos Aires, Argentina va concloure que els experiments de les Viking I i Viking 2 foren consistents en la presencia de vida microbiana en la superfície del planeta, i va propondre una taxonomia que acomodaria l'existència d'este supost organisme marcià.[25] Esta taxonomia proposta, no és reconeguda pels experts en la matèria.

El 4 de juliol de 1997 la Mars Pathfinder aterrisà en ple èxit en Mart i provà que era possible que un chicotet robot se passeja-se pel planeta. En 2004 una missió científicament més ambiciosa dugué a dos robots Spirit i Opportunity que aterrisaren en dos zones de Mart diametralment opostes per a analisar les roques en busca d'aigua, trobant indicis d'un antic mar o llac salat.

L'Agencia Espacial Europea (ESA) llançà la sonda Mars Express en juny de 2003 que actualment orbita en Mart. A este últim satèlit artificial de Mart se li suma la nau de la NASA Mars Odyssey, en òrbita al voltant de Mart des de octubre de 2001. La NASA llançà el 12 d'agost de 2005 la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, que aplegà a l'òrbita de Mart el 10 de març de 2006 i te com objectius principals la busca d'aigua passada o present i l'estudi del clima.

En 25 de mayo de 2008, la sonda Phoenix aterrisà prop del pol nort de Mart; el seu objectiu primari fon desplegar el seu braç robòtic i fer prospeccions a diferents profunditats per a examinar el subsol, determinar si hagué o pot haver vida en Mart, caracterisar el clima de Mart, estudi de la geologia de Mart, i efectuar estudis de l'història geològica de l'aigua, factor clau per a dessifrar el passat dels canvis climàtics del planeta.

[edita] Meteorits

En 2008, la NASA mante un catàlec de 57 meteorits considerats que provenen de Mart i recuperats en varios països.[26] Estos meteorits son extremadament valiosos ya que son les úniques mostres físiques de Mart disponibles per a analisar. Els tres meteorits llistats a continuació, exhibixen característiques que alguns investigadors consideren tindre indicis de possibles molècules orgàniques naturals o provables fòssils microscòpics:

[edita] Meteorit ALH84001

Image obtinguda per un microscopi electrònic d'estructures minerals en l'interior del meteorit ALH84001.

El meteorit ALH84001 fon trobat en l'Antàrtida en decembre de 1984 per un grup d'investigadors del proyecte ANSMET; el meteorit pesa 1,93 kg.[27] Alguns investigadors assumixen que les formes regulars podrien ser microorganismes fossilisats, similars als nanobis o nanobacteries.[22][23][28] També se li ha detectat contengut de certa magnetita que, en la Terra, només se li troba en relació en certs microorganismes.[29]

[edita] Meteorit Nakhla

Meteorit Nakhla.

El meteorit Nakhla, provenint de Mart, caigué en la Terra en 28 de juny de 1911, aproximadament a les 09:00 AM en la localitat de Nakhla, Aleixandria, Egipte.[30][31]

Un equip de la NASA, de la divisió de 'Johnson Space Center', obtingué una chicoteta mostra d'este meteorit en març de 1998, la qual fon analisada per mig de microscopia òptica i un microscopi electrònic i atres tècniques per a determinar el seu contingut; els investigadors observaren partícules esfèriques de tamany homogéneu.[32] Així mateix, realisaren anàlisis a través de la cromatografia de gasos i espectrometria de masses, (GC-MS) per a estudiar els hidrocarburs aromàtics d'alt pes molecular. Ademés, s'identificaren en l'interior "estructures celulars i secrecions exopolimeriques". Els científics de la NASA van concloure que "al menys un 75% del material orgànic no pot ser contaminació terrestre."[33][29]

Açò causà un interés adicional per lo que en 2006, la NASA demanà una mostra més gran del meteorit Nakhla al Museu d'Història Natural de Londres. En este segon espècimen, s'observà un alt contingut de carbó en forma de ramificacions. Al publicar-se les imàgens respectives en 2006, s'obrí un debat per part d'uns investigadors independents que consideren la possibilitat de que el carbó és d'orige biològic. A pesar d'açò, atres investigadors han recalcat que el carbó és el quart element més abundant de l'Univers, per lo que trobar-lo en curioses formes o patrons, no sugerix la possibilitat d'orige biològic.[34][35]

[edita] Meteorit Shergotty

El meteorit Shergotty, d'orige marcià i en massa de 4 kg, caigué en Shergotty, Índia en agost 25 de 1865, on testics el recuperaren immediatament.[36] Este meteorit està compost de piroxen i se calcula fon format en Mart fa 165 millons d'anys i fon expost i transformat per l'aigua líquida per molts anys. Certes característiques d'este meteorit sugerixen la presencia de restos de membranes o películes de possible orige biològic, pero l'interpretació de les seus formes mineralisades varia.[29]

[edita] Astronomia des de Mart

Posta de Sol observada des de la superfície de Mart pel Mars Exploration Rover: Spirit en el cràter Gusev.

[edita] Observació del Sol

Vist des de Mart, el Sol te un diàmetro aparent de 21' (en lloc de 31,5' a 32,6' que te vist des de la Terra). Els científics que manejaren al Spirit i Opportunity li feren observar una posta solar. Se pogué observar com desapareix ocult entre la pols en suspensió en l'atmòsfera.

[edita] Observació dels satèlits

Òrbites de Fobos i Deimos en torn a Mart
Fobos i Deimos (comparació de tamany)

Mart te dos minúsculs satèlits, dos penyes de forma irregular, Fobos i Deimos. El primer medix 27 x 21 x 19 km i el segon 15 x 12 x 11 km. Deimos gravita a 20.000 km d'altitut i Fobos a 6.100 km. A pesar de trobar-se tan pròxims, estos satèlits només son visibles en el cel marcià com punts lluminosos molt brillants. La lluentor de Deimos pot ser comparable a la de Venus vist des de la Terra; el de Fobos és varies vegades més intens.

Fobos dona una volta en torn a Mart en 7 h 39 min 14 s. Al ser la seua revolució molt més ràpida que la rotació del planeta sobre sí mateix, el satèlit pareix com si descriguera un moviment retrògrat: se'l veu clarejar per l'Oest i pondre's per l'Est. Deimos invertix 30 h 17 min 55 s en recórrer la seua òrbita. La seua revolució és, per consegüent, un poc més duradora que la rotació del planeta, lo qual fa que el satèlit se moga lentament en el cel: tarda 64 hores entre la seua eixida, per l'Est i la seua posta, per l'Oest. Lo més curiós és que durant eixe temps en que permaneix visible, desenrolla dos vegades el cicle complet de les seues fases. Atra particularitat d'estos satèlits és que, per gravitar en el pla equatorial del planeta i tan prop de la superfície d'este, son eternament invisibles des de les regions polars: Deimos no pot ser vist des de més amunt del paralel 82º i Fobos des de les latituts de més de 69º. Donades les seues chicotetes dimensions, estes llunes minúscules apenes poden dissipar les tenebres de la nit marciana, i açò durant curts periodos de temps, ya que, al gravitar tan prop del planeta i en òrbites equatorials, passen la major part de la nit ocults en el con de l'ombra proyectada pel planeta, o siga sense ser allumenats per la llum solar.

S'ha observat que Fobos sofrix una acceleració secular que l'acosta lentament a la superfície del planeta (tan lentament que poden transcórrer encara cent millons d'anys abans de que se produïxca la seua caiguda). Esta acceleració és produïda per l'efecte de les marees. També se planteja als astrònoms el problema dels orígens de eixos chicoteta astres, ya que certes raons s'oponen a que siguen asteroides capturats i atres a que siguen cossos formats en torn al planeta al mateix temps que ell. Ademés, Fobos presenta característiques que sugerixen que este satèlit pot ser un fragment separat d'atre astre major.

[edita] Observació dels eclipses solars

15-ml-06-phobos2-A067R1.jpg 13-ml-04-deimos-A067R1.jpg
Eclipses entre Fobos, Deimos i el Sol, tal com els va vore Opportunity el 10 Març de 2004 Fobos (esquerra) i 4 de Març de 2004 Deimos (dreta)

Les càmares de la nau Opportunity captaren el 10 de març de 2004 l'eclipse parcial de Sol causat pel satèlit Fobos. El satèlit tapa una gran part del Sol a causa de que és més gran que Deimos i orbita molt més prop de Mart. L'eclipse de Deimos captat el 4 de març de 2004 és comparable a un trànsit d'un planeta.

[edita] Observació de la Terra

Vista des de Mart pels futurs astronautes, la Terra seria un magnífic estrelot blavenc i tan brillant com Júpiter, durant al menys els periodos favorables (conjuncions inferiors de la Terra), ya que el nostre globo presentarà, vist des de Mart, les mateixes fases que Venus vist des de la Terra. També, l'igual que Venus i Mercuri, la Terra és un astre alternativament matutí i vespertí. En un telescopi instalat en Mart podrien apreciar-se l'espectàcul resultant de la conjugació dels moviments de la Terra i de la Lluna, aixina com la combinació de les fases de abdós astres: pas de la mija lluna sobre la mitat obscura del disc terrestre; pas del sistema Terra-Lluna davant el disc solar durant els eclipses.

[edita] Trànsits de la Terra pel disc solar

El 10 de novembre de 2084 ocorrerà el pròxim trànsit de la Terra pel disc solar vist des de Mart. Estos transits se repetixen aproximadament cada 79 anys. Els trànsits d'octubre-novembre ocorren quant el planeta Mart està en oposició i prop del nodo ascendent. Els trànsits d'abril-maig quant està en el nodo descendent. El trànsit del 11 de maig de 1984 previst por J. Meeus servi d'inspiració a l'escritor Arthur C. Clarke per a escriure Transit of Earth en el qual un astronauta deixat soles en Mart descriu el rar fenomen astronòmic poc abans de morir degut a la falta d'oxigen.

[edita] Referencies culturals

[edita] Orige del nom del planeta Mart

Mart era el deu romà de la guerra i el seu equivalent grec se dia Ares. El color roig del planeta Mart, relacionat en la sanc, favorí que se li considerara des de temps antics com un símbol del deu de la guerra. En ocasions se feu referencia a Mart com el Planeta Roig. L'estrela Antares, pròxima a l'eclíptica en la constelació de Scorpio, rep el seu nom com rival (ant-) de Mart, per ser la seua brillantor pareguda en alguns dels seus acostaments.


[edita] Presencia en la lliteratura

Ademés de la ya mencionada Transit of Earth, existixen numeroses referencies a Mart en la ciència ficció, tals com:

[edita] Notes

  • Raeburn, Paul. (2003). Mart: descobrint els secrets del planeta roig. RBA Revistes. Barcelona, Espanya. ISBN 84-8298-130-7.
  • Asimov, Isaac. (2001). Mart, el planeta roig. "Colecció El llibre de Boljaca, 1169". Aliança Editorial. Madrit, Espanya. ISBN 84-206-0169-1.
  • Observar Mart : descobrir i explorar el planeta roig. (2005). Spes Editorial. Barcelona, Espanya. ISBN 84-8332-706-6.
  • Lizondo Fernández, Joaquín (1999). L'enigmàtic Mart. Editorial Telstar. Barcelona, Espanya. ISBN 84-7237-033-X.
  • Raeburn, Paul. (2003). Mart : descobrint els secrets del planeta roig. RBA Revistes. Barcelona, Espanya. ISBN 84-8298-130-7.
  • Sersic, José Luis. (2002). L'exploració a Mart. "Colecció Labor". Editorial Labor. Cerdanyola, Espanya. ISBN 84-335-2400-3.
  • Lizondo Fernández, Joaquín. (2000). : Més allà dels horisons de la terra : Mart, la nova frontera. Editorial Ronsel. Barcelona, Espanya. ISBN 84-88413-19-X.

[edita] Referències

  1. Sondes Espacials - Sondes de la NASA revelen el major cràter del sistema solar
  2. [1] Se troba metà: Mart és un planeta encara viu
  3. http://www.sondasespaciales.com/index.php?option=com_content&task=view&id=11336&Itemid=42
  4. http://www.sondasespaciales.com/index.php?option=com_content&task=view&id=11341&Itemid=42
  5. La nau Phoenix envia imàgens que podrien ser gotes d'aigua líquida en Mart
  6. Bright Chunks at Phoenix Lander's Mars Site Must Have Been Ice (en anglés), NASA (19-6-2008)
  7. La NASA creu haber encontrado la prueba de la existencia de agua en Marte, RTVE (20-6-2008)
  8. «NASA Spacecraft Confirms Martian Water, Mission Extended». Consultat el 1 de Agosto de 2008.
  9. Llista d'asteroides troyans de Mart: [2]
  10. No obstant, posteriorment se demostrà que no eren d'orige biològic, tal com se demostrà en imàgens de temperatura preses pel Thermal Emission Imaging system de la Mars Odyssey de NASA. * NASA/JPL/Arizona State University (2006). «Dark Spots and Fans». Consultat el 22 de abril de 2009. Se postula que estes taques son arena obscura i pols, i la seua repentina aparició en la aplegada de la primavera se deu a que degut a la baixa pressió de la tènue atmòsfera de Mart, el gel no se fon i se fa líquit, sino que sublima. * Malin Space Science Systems and the California Institute of Technology (1999). «Defrosting Polar Dunes--"They Look Like Bushes!"». Consultat el 22 de abril de 2009. Gánti, T. et al, "Evidence For Water by Mars Odyssey is Compatible with a Biogenic DDS-Formation Process". (PDF) Lunar and Planetary Science Conference XXXVI (2003)
  11. Horváth, A., et al, "Annual Change of Martian DDS-Seepages". (PDF) Lunar and Planetary Science Conference XXXVI (2005).
  12. «Martian spots warrant a close look». European Space Agency (13 March 2002). Consultat el 2008-08-17.
  13. Dartnell, L.R. et al., “Modelling the surface and subsurface Martian radiation environment: Implications for astrobiology,” Geophysical Research Letters 34, L02207, doi:10,1029/2006GL027494, 2007
  14. Mumma, M. J.; Novak, R. E.; DiSanti, M. A.; Bonev, B. P., "A Sensitive Search for Methane on Mars" (abstract only). American Astronomical Society, DPS meeting #35, #14.18.
  15. Michael J. Mumma. «Mars Methane Boosts Chances for Life». Skytonight.com. Consultat el 2008-08-16.
  16. Plantilla:Cita publicación
  17. Plantilla:Cita publicación
  18. ESA Press release. «Mars Express confirms methane in the Martian atmosphere». ESA. Consultat el 2008-08-16.
  19. Plantilla:Cita publicación
  20. «Mars Express». European Space Agency (August 2008). Consultat el 2008-08-17.
  21. Remote Sensing Tutorial, Section 19-13a - Missions to Mars during the Third Millennium, Nicholas M. Short, Sr., et al., NASA
  22. 22,0 22,1 Crenson, Matt (2006-08-06). «After 10 years, few believe life on Mars». Associated Press (on space.com. Consultat el 2006-08-06.
  23. 23,0 23,1 McKay, David S., et al (1996) "Search for Past Life on Mars: Possible Relic Biogenic Activity in Martian Meteorite ALH84001". Science, Vol. 273. no. 5277, pp. 924 - 930. URL accessed August 17, 2008.
  24. Plantilla:Cita publicación
  25. Crocco, M. (2007), Els taxones majors de la vida orgànica i la nomenclatura de la vida en Mart: primera classificació biològica d'un organisme marcià (ubicació dels agents actius de la Missió Vikingo de 1976 en la taxonomia i sistemàtica biològica). Electro-neurobiologia 15 (2), 1-34; http://electroneubio.secyt.gov.ar/First_biological_classification_Martian_organism.pdf
  26. «Mars Meteorites». NASA. Consultat el 2008-08-15.
  27. «Allan Hills 84001». The Meteorolitical Society (April 2008). Consultat el 2008-08-17.
  28. Plantilla:Cita publicación
  29. 29,0 29,1 29,2 EVIDENCE FOR ANCIENT MARTIAN LIFE. E. K. Gibson Jr., F. Westall, D. S. McKay, K. Thomas-Keprta, S. Wentworth, and C. S. Romanek, Mail Code SN2, NASA Johnson Space Center, Houston TX 77058, USA.
  30. Baalke, Ron (1995). «The Nakhla Meteorite». Jet Propulsion Lab. NASA. Consultat el 2008-08-17.
  31. «Rotating image of a Nakhla meteorite fragment». London Natural History Museum (2008). Consultat el 2008-08-17.
  32. Rincon, Paul. «Space rock re-opens Mars debate», BBC News, 8 February 2006. Consultat el 2008-08-17.
  33. C Meyer, C. (2004). «Mars Meteorite Compendium» (PDF). NASA. Consultat el 2008-08-21.
  34. Whitehouse, David. «Life on Mars - new claims», BBC News, August 27, 1999. Consultat el 2008-08-17.
  35. Compilación de la NASA de referencias en investigaciónes hechas sobre el meteorito Nakhla: http://curator.jsc.nasa.gov/antmet/marsmets/nakhla/references.cfm
  36. Meteorito Shergoti
  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Marte_(planeta) de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.

[edita] Vore també

[edita] Enllaços externs

[edita] Vídeos de YouTube

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes