Sant Vicent Ferrer

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Sant Vicent Ferrer, patro del Regne de Valencia

Sant Vicent Ferrer, flare dominic, patró del Regne de Valéncia, naixqué en Valéncia el 23 de giner de 1350 i muigué en Vannes (França), el 5 d'abril de 1419. Reb el seu nou per naixer el dia de la festivitat d'atre sant valencià: Sant Vicent Martir el 22 de giner. Fill del Notari Guillem Ferrer, i Constancia Miguel, que tingueren tres filles i tres fills (Bonifaci Ferrer) i Vicent Ferrer. Este últim va naixer al acabar de patir la ciutat la peste negra. Pertenyien a una família acomodada del cap i casal. Estaben ben relacionats enn les classes altes, i allo li va permetre un bateig en ilustres padrins i el "benefici de Santa Anna" en la Parroquia de Sant Tomás.

Contingut

[edita] Biografia

Els seus primers estudis foren en Valéncia, aon s'inicia en "estudis de latinitat".

En febrer de 1367 pren l'habit tras ingresar al convent dels Domenec (ordre de predicadors OP).

De 1368 a 1375 els seus superiros l'envien a ampliar estudis en Lerida, Barcelona i Toulouse. En Lerida donà classes com professor de Lógica, ya que en aquella época s'encontraba en esta ciutat l'Estudi General de la Corona d'Aragó. Sant Vicent Ferrer fon qui fundà l’Universitat de Valencia. I ho feu en l’any 1411 i fa ara vora sis segles.

Curiosament, este fet tant important, la creació de l’Estudi General, la seua fundació per Sant Vicent Ferrer, ha segut ocultat i silenciat per l’Universitat de Valéncia, que fa poc celebrà el V centenari de la mateixa. De sobte fan desapareixer 90 any de sa vida academica, de sa història. Aixina s’escriu, s’interpreta i se manipula moltes voltes l’història, inclús per part d’aquells que es creuen en possessió de la veritat cientifica i el dogma.

Decidi en son eloquencia i dots de persuació la resolució del Compromís de Casp, per la que es determinà la succesió a la Corona d’Aragó, qüestió dinastica i politica molt greu en aquell moment, i ajudà a resoldre el Cisma d’Occident, que fon el gran escandal de l’Esglesia Catòlica migeval.

No coneguem be els valencians la vida i obra, l’importància historica, de Sant Vicent dins de la societat civil, de la societat politica i de la societat religiosa valenciana de son temps. No coneguem tampoc la gran llavor d’evangelisació que va fer recorrent a peu no sols Espanya, també bona part d’Europa, faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya havia complit 50 anys, que en aquell temps era més de la mija de vida de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer és una gran mentira: que quan se n’anà de Valéncia s’espolsa les espardenyes. Cap historiador, cap biograf del sant, conta en ninguna part i moment que aixo passara. Nomes u, l’historiador Diago diu que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians, i al eixir de Valéncia se llevà les espardenyes i se les espolsà, en senyal de que no volia tornar a saber res mai més d’aci. I este simple remor és l'únic que ha quedat gravat a foc en la ment dels valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar aci que aixo de les espardenyes és una llegenda que se diu i s’ha escrit de casi tots el sants d’Italia. En cadascu dels seus pobles se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.

[edita] Vida

Vicent Ferrer era una persona molt especial, no li agradava gens estar dins del Convent, sempre estava amunt i avall, ficant-se o ficant-lo la gent en mil lios. Tenia una gran fortalea fisica, era vegetarià, mai menjà carn, no va patir cap malaltia, a sols de vell va patir de varius, i anava a peu a tots els llocs. Sos sermons, carregats de ciencia biblica, arribaren a durar fins a set i huit hores sense parar de parlar i sense microfon. De nit se gitava sempre damunt d’algo dur i per coixi se ficava la Biblia i una pedra. S’alçava molt matí tots els dies. Quan anava als pobles, dia Misa i estava en deu tot el matí, sense parar de parlar. Al migdia, per a menjar, prenia encisam i fruites. El seu prestigi d’home de ciencia i pau feu que ya molt jove el buscaren per a arreglar problemes i confictes. Fea d’home bo en molts dels conflictes que existien en son temps. Quan predicava pels pobles, sempre, després de dinar, en privat se dedicava a vore a aquelles persones o famílies que estaven enfrontades o tenien pendents pleits de qualsevol tipo.

El Consell de la Ciutat de Valéncia, preocupat pel fenomen de la prostitució, important ya en aquell segle XV i no trobant manera de solventar-lo, acordà – i aixina consta en el Llibre de Consells i Deliveracions – donar-li poders i diners a Sant Vicent per a resoldre el problema. Per ad elles feu un barri apartat – prop de la Porta Nova, tot ell rodejat d’un mur – i unes normes – per eixemple, durant la Semana Santa tenien que estar tancades totes en casa sense treballar- en la prohibició expresa de que no anaren rodant pels carrers ni entrant en les cases. Lo que tingueren que fer, ho feren sempre dins d’aquell barri, que hui es precisament el que conegam per barri Chino o barri del Pilar, ya que com descriuen distints historiadors, el solar escollit per a fer aquell barri era un camp de moreres que estava junt a la muralla de la ciutat. Al mateix temps, en diners del Consell de la Ciutat, anava fent-los la dot a aquelles dones de la vida i casant-les en chics fadrins, conseguint que algunes abandonaren la prostitució. Igualment pacificà les cruels guerres i banderies que n’hi havien en Valéncia, entre els Centelles i els Vilaragut, per lo que el territori estava alçat i vivint una permanent guerra civil.

[edita] Creacio d' Espanya

Gracies a Sant Vicent Ferrer existix hui Espanya, es fundà Espanya. Més, en este punt, hem de subrallar un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats tenia el millor dret per a heretar la Corona d’Arago. Sant Vicent Ferrer anà per el cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit en dos – és una connotació histórica dels valencians estar sempre dividits i enfrontats – i no se ficaven d’acort en nomenar la terna que tenia que anar a Casp. El Parlament de dins tenia els seus candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una atra terna. Com no se ficaven d’acort, el Parlament de Catalunya propongué, i el d’Arago acceptà, que en nom de Valéncia acudiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Protestà el Parlament de Valéncia per lo que entenia una intromissió i el Parlament de dins propongué a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser la de la mitat del Parlament de Valéncia, i al final decidiren conjuntament que fora el Governador i el Justicia d’Aragó els qui nomenara la terna que deuria acodir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Sant Vicent Ferrer.[1]

[edita] Cisma d'Occident

I fon la decisiva intervenció de Sant Vicent Ferrer la que va resoldre també el Cisma d’Occident en l’Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes com en els casos de que cada convent o parroquia era d’una obediencia o atra. Cadascu seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d’Aragó, com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret de sustraccio d’obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic, l’aragones Papa Luna. Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir el decret en el pulpit de la catedral de Perpignan, que va ser el final del Papa Luna, qui va tindre’s que retirar a Penyiscola, acabant-se el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller de l'Universitat de Paris, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes, parlava "d'este vostre senyalat favor, els que nos trobém en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan dessijat de l'unió i pau de l'Iglesia, la qual ya casi quarenta anys està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara més, quatre voltes benaventurat..."

[edita] Testament

Desconegut també per els valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en Vannes, França, en el delirium mortis, s'alçà del llit i s'en volgue anar a Valéncia a morir, volia morir en la terra on va naixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre per a Valéncia i els valencians. Demanà als valencians que anaven en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, foren estes: "Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de més oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar és el morir llunt del lloc d'on vaig naixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, també fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que Deu m'encomanà. ¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valéncia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai més. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los mon últim sospir." D'esta manera digue adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d'ells, de tots els temps.

[edita] Profecia

Sant Vicent fon un sant, ademés, de molt milacrer. Tenia poder taumaturgic. Sos predicars solia acompanyar-los de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes interns i escandalosos de l'Iglesia, com el Cisma d'Occicent. En el seu procés de canonisació foren testimoniats, per testics directes dels milacres, més de 800 milacres, quan nomes ha requerit l'Iglesia dos milacre per al procés. I fon atre valencià, el Papa Calixt III, complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.

[edita] Vore també

[edita] Notes

[edita] Enllaços externs

Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes