Comunitat Valenciana

De Uiquipèdia
Direccions ràpides: navegació, Busca
Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia
Comunitat autònoma de Espanya
Bandera de Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia
Bandera
Escut de Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia
Escut
 
Situació de Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia

Valéncia en Europa
Capital Valéncia
Entitat
 • País
Comunitat autònoma
Plantilla:Bandera2
Subdivisions Províncies i Comarques
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 4.º
5.029.601 hab. (2008) 10% aprox
Gentilici Valencià/na
ISO 3166-2 VC
Consideració Nacionalitat
Llengua pròpia Valencià
Fundació Taifa de Valéncia
Festa oficial 9 d'octubre (Dia del Regne de Valéncia)
Lloc web oficial
Per a atres usos d'este terme vore Valéncia (desambiguació).

La Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia és una nacionalitat històrica que se conforma com a comunitat autònoma espanyola situada a l'est de la Península Ibèrica i banyada pel mar Mediterràneu. Està dividida administrativament en les províncies d'Alacant, Castelló, i Valéncia. Llimita al nort en Catalunya i Aragó, a l'oest en Castella-La Mancha i Aragó, i al sur en la Regió de Múrcia.

El territori, que coincidix en major part en l'històric Regne de Valéncia'', ha rebut diverses denominacions al llarc del temps: a finals del sigle XIX se coneixia com: Regió Valenciana. També s'utilisen els térmens antic Regne de Valéncia i, per abreviar, Valéncia'', encara que este últim pot portar a confusió en la ciutat de Valéncia o en la província de Valéncia.

Contingut

Història

Artícul principal → Història de la Comunitat Valenciana.

Época antiga

La Dama d'Elig, la considerà millor escultura de l'art ibèric.

El poble autòcton preromà de la Comunitat Valenciana van ser els ibers, que es dividien al seu torn en diversos grups: en la zona sur els contestàs, en el centre els edetans, i en el nort els ilercavons. Els ibers van mantindre relacions comercials marítimes en fenicis, grecs, i cartagineses.

Després de la victòria romana en la Segona Guerra Púnica (202 a. C.), tot el litoral valencià va acabar somés a l'autoritat de Roma. Durant els set sigles de domini romà, els ibers se van anar integrant gradualment en la nova organisació política, econòmica i social i adquirint el llatí com a llengua; no hi ha constància de revoltes indígenes com les que va haver-hi en atres zones iberes d'Espanya.

Época migeval

El domini musulmà de la Comunitat Valenciana es va estendre entre els sigles VIII i XIII; fins al sigle XI fon una zona rural, sense centres urbans importants, encara que a partir de llavors es van estendre els sistemes de regadiu i va començar a destacar Valéncia com a gran ciutat.

Entre 1232 i 1245 el rei de Aragó Jaume I el Conquistador va conquistar els regnes taifa de Balansiya i Dénia, estructurant el nou territori com un regne autònom dins de la Corona d'Aragó (el regne de Valéncia). Les parts central i sur de la província d'Alacant, que van ser conquistades per la Corona de Castella en 1244-1248, van passar definitivament a formar part del Regne de Valéncia en 1304 per la sentència arbitral de Torrellas. Aixina, el regne de Valéncia, en época foral, ho conformaven dos governacions: la de Valéncia i la Ultra Saxonam ("després de Xixona", en estatus foral diferenciat, capital en Oriola i, més avant, Alacant), esta última formada pels territoris cedits per Castella en 1304. Al seu torn, la governació de Valéncia es dividia administrativament en tres lloctinències: de Valéncia, dellà Uixò (en capital en Castelló) i dellà Xúquer'' ("després del Xúquer", en Xàtiva).

En els furs de Valéncia, l'acabat de fundar regne va tindre una série d'institucions polítiques pròpies, si be baix domini real de la Corona d'Aragó. Quant a la població, encara que va romandre la població mudéixar, inicialment majoritària, es van fer repoblacions cristianes desde Aragó principalment, Navarra, Castella i en la Governació d'Oriola en especial per catalans.

L'expansió mediterrànea de la Corona d'Aragó en el sigle XV va originar un periodo de prestigi econòmic, social, i cultural denominat Sigle d'or valencià, que va culminar en 1479 en la unió en Castella davall el regnat dels Reis Catòlics.

Época moderna

L'arribada al poder de Carles I d'Espanya en 1518 va donar lloc a importants conflictes socials com les revoltes de les Germanies dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents. Per la seua banda, el descobriment d'Amèrica va originar un desplaçament del comerç mundial cap a l'Atlàntic, provocant una disminució del pes relatiu del regne, mentres que els atacs dels piratas barbarescs amenaçaven contínuament la costa. La expulsió dels moriscs (1609) va afectar especialment el regne, que va vore perdre a la tercera part de la seua població.

Després dels decrets de Nova Planta en 1707, es van derogar els furs i les institucions del regne, creant-se una nova organisació administrativa, basada en la que existia en la Corona de Castella. Posteriorment, durant el sigle XVIII la Comunitat va viure un creiximent econòmic i demogràfic notable.

Época contemporànea

Durant el sigle XIX el territori valencià va ampliar les superfícies agrícoles, en principi relacionades en el cultiu de la vinya, l'arròs, les taronges, i l'armeler. La industrialisació fon, com en la major part de la resta d'Espanya, incompleta i retardada, en excepcions com els núcleus industrials de Alcoy i Sagunt

Després de l'efímer precedent de cantonalisme valencià durant la Primera República (1873-1874), principalment el d'Alcoy, a principis del sigle XX alguns sectors socials van començar a solicitar una certa autonomia política per a la regió valenciana. Així mateix, durant la Segona República (1931-1939), es van redactar diverses propostes per a un Estatut d'Autonomia propi, pero cap va arribar a aprovar-se per mig de votació. No obstant, el proyecte d'estatut d'Esquerra Valenciana si que fon aplicat per decret en el context revolucionari del 1937, per la qual cosa no es va considerar com refrendat de cara a l'accés a l'autonomia i la Comunitat Valenciana no es va reconéixer com nacionalitat històrica; una de les reivindicacions històriques del nacionalisme valencià ha segut este reconeiximent que, després de la reforma del 2006, ya queda arreplegat en el estatut d'autonomia.

Durant el tardofranquisme va sorgir un nou sector econòmic que va superar al sector agrícola quant a nivell d'ingressos, el turisme, mentres que la indústria es desenrollava de forma considerable, principalment a través de chicotetes i mijanes empreses.

En 1977, durant la Transició Espanyola, la Comunitat Valenciana es va constituir en una de les dèsset comunitats autònomes d'Espanya, a partir de la unió de les províncies d'Alacant, Valéncia i Castelló. En l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia en 1982 es va adoptar un govern regional, la Generalitat Valenciana. Des de llavors han segut triats quatre presidentes de la Generalitat, u per part del PSPV-PSOE (1982-1995) i tres per part del PPCV (1995-actualitat). En 2006 es va aprovar la Llei Orgànica 1/2006, que reforma l'Estatut d'Autonomia de 1982.

Govern i administració autonòmics

La Comunitat Valenciana està definida com nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia,[1] A l'ampar de lo que dispon l'artícul segon de la Constitució Espanyola:

1. El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la unidad de la Nación española, como expresión de su identidad diferenciada como nacionalidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución Española reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunitat Valenciana.

El conjunt de les institucions d'autogovern de la Comunitat constituïx la Generalitat Valenciana. Formen part de la Generalitat: les Corts Valencianes o "Corts", el President i el Govern Valencià o "Consell".

El president de la Generalitat Valenciana és al seu torn el president del Govern valencià.

La potestat llegislativa dins de la Comunitat, en matèries de la seua competència, correspon a les Corts Valencianes, que representen al poble valencià a través dels seus 99 parlamentaris.

Divisió administrativa

La Comunitat Valenciana està formada per les províncies de Alacant, Castelló i Valéncia. Cada una d'elles és una entitat en personalitat jurídica pròpia i conta en autonomia per a la gestió dels seus interessos. El govern i administració autònoma de cada una de les tres províncies està encomanat a la seua diputació provincial, que té caràcter representatiu.

Cada província està formada per municipis, que són entitats en personalitat jurídica plena. Fruïxen també d'autonomia en la gestió dels seus interessos, el seu govern i administració correspon als ajuntaments. Els ajuntaments poden crear mancomunitats per a la prestació o gestió més eficient de servicis propis municipals.

Encara que el comarcalisme ha segut una forma d'estructura tradicional de la Comunitat Valenciana, les comarques actuals són modernes, fruit d'un intens i també conflictiu debat que va començar en els anys 1960. L'estructura actual fon aprovada pel decret del 6 de juny de 1989 del govern de la Generalitat Valenciana. En esta norma s'establien tres categories de Demarcacions territorials homologades. Aixina, la primera categoria de DTH seria el municipi; la segona, la comarca; i la tercera, la província. Cal dir que este decret no aporta la definició de comarca, ni tampoc otorga competències ni entitat jurídica de nivell comarcal, deixant estos aspectes a la llibertat de decisió dels municipis que vullguen crear mancomunitats, podent superar la denominacions comarcals, encara que no les provincials.

Veja artículs principals:

Geografia

Artícul principal → Geografia de la Comunitat Valenciana.

Cartografia

Relleu

Ve configurat per les montanyes del nort, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planes centrals. En el Maestrat es troba la montanya més emblemàtica de la comunitat, el Penyagolosa, de 1.813 metros d'altura, considerada popularment com la més elevada, pero este honor en realitat li correspon al Cerro Calderon, en el Racó d'Ademús, que ascendix fins als 1.839 metros; també en este enclave valencià trobem el Esparver (1.747 m), La Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i la Tortajada (1.541 m). Un atre pic de més de 1.500 metros ho trobem en terres de la Marina (nort d'Alacant): el Aitana (1.558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta o els de la La Vila Joyosa en aiguamolls i marenys, com per eixemple la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Oropesa, les Albuferes de Valéncia i Elig, les llacunes de Torrevella i Mata, transformades en salines, o la marjal de Pego; grans cordons de plages d'arena, des de Benicàssim fins a Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com El Saler de Valéncia o les de Guardamar.

Clima

La Comunitat Valenciana esta banyada en tota la seua costa pel Mar Mediterràneu del que rep el nom el seu clima, que a la Comunitat Valenciana sol ser suau, sobretot en la costa. No obstant, no en tot el territori es dóna el mateix tipos de clima mediterràneu, de manera que trobem:

  • Clima mediterràneu típic''': s'estén per tot el litoral nort i centre de la Comunitat, té hiverns no molt frets a causa de la característica suavisadora de temperatura que fa el mar, els estius són llargs prou secs i calorosos, en màximes entorn dels 30ºC; respecte a precipitacions es concentren a la primavera i autumne, en riscs de gota freda en esta última estació. Les ciutats representatives d'este clima són Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt i Valéncia.
  • Clima mediterràneu continentalisalisat''': és un clima de transició entre el continental i el mediterràneu típic, propi de l'interior de la Península Ibèrica. Els hiverns són frets, els estius són més càlits que en el clima mediterràneu típic en temperatures màximes que en algunes zones conseguixen els 35ºC, i les precipitacions també escasses pero millor distribuïdes al llarc de l'any, a l'hivern poden ser en forma de neu. Les ciutats representatives d'este clima són Requena i Villena, i en menor grau Alcoy, Elda i Xàtiva.
  • Clima mediterràneu sec''': es donen des del nort de la província d'Alacant fins a l'extrem sur llimitant en la regió de Múrcia, les temperatures són molt càlides a l'estiu i a l'hivern són molt suaus 10 a 13 ºC. Les precipitacions són molt escasses: conforme nos dirigim cap al sur de la província d'Alacant apareix un clima més aïna àrit en hiverns molt suaus entorn dels 12ºC, en estius molt llarcs, molt secs i molt calorosos en temperatures màximes de més de 30ºC, les escasíssimes precipitacions que cauen solen donar-se en les estacions de transició (autumne i primavera). Les ciutats més representatives d'este clima són Alacant, Benidorm, Elig, Oriola i Torrevella.
  • Clima de montanya''': es dòna en les zones més altes de la Comunitat, junt en el mediterràneu continentalisat. El clima de montanya es rig per l'altitut, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions. Estes solen ser més abundants i en forma de neu durant l'hivern. Una ciutat representativa d'este clima és Morella.

Hidrografia

Principales rius valencians
Riu Llongitut (km) Conca (icm) Cabal mig (m³/s)[2] Caudal màxim (m³/s)[3]
Xúquer 498 21.578 49,22 16.000
Segura 325 19.525 21,59 2.000
Túria 280 6.394 14,75 3.700
Millars 156 4.028 9,06 3.000
Vinalopó 81 1.692 0,85 -
Palància 85 911 0,20 900
Serpis 75 753 2,59 770

Entre els rius alòctons, naixcuts fora del territori valencià, cabria destacar a dos com els més importants, el Segura, de 325 km, que naix en Font Segura (Jaén) i el Xúquer, de 498 km, que naix en Ojuelos de Valdeminguete'', (Conca). També destaquen, encara que en una conca més reduïda, el Millars, de 156 km, que naix en la Serra de Gúdar (Terol) i el Túria, de 280 km, que naix en la Muela de San Juan'', en les serres d'Albarrasí (Terol) i que desemboca a Valéncia. Excepte el Segura, que naix en les Serress Bètiques, els atres rius ho fan en el Sistema Ibèric.

Estos rius tenen un cabal permanent, si be són acusats els estages i molt temides les seues creixcudes de l'autumne que causen inundacions en les seues planes aluvials (de nort a sur: la Plana, la Horta, la Ribera i la Vega). Patixen un intensíssim aprofitament hídric per mig de preses que deriven les seues aigües per al consum humà, industrial, turístic i sobretot agrícola, sent la base dels pròspers regadius valencians.

Els rius autòctons es caracterisen per ser rius curts, de llit irregular i escàs, conques chicotetes i gran desnivell en el seu recorregut, al nàixer en les serres pròximes a la costa. Solen presentar grans estiages, quedant el llit completament sec, i forts creixcudes.

Al nort estan els rius Sénia, limítrof en Catalunya, el Cérvol i el Cervera. Naixen en el Sistema Ibèric i el seu cabal és escàs i aprofitat per al regadiu.

En la plana litoral del golf de Valéncia aboquen les seues aigües el Palància, el Serpis, este últim denominat també riu d'Alcoy, i els chicotets rius Girona i Gorgos o Xaló. Tots estos rius, junt en el Túria i al Xúquer, conformen la major plana aluvial del territori valencià. El Xúquer servix de divisòria entre els sistemes Ibèric i Bètic i cal destacar alguns dels seus afluents com a rius autòctons: el riu Magre i el riu Albaida en el Canyoles i el Clariano. També són d'importància la Rambla de la Viuda, afluent del Millars, i la Rambla Castellarda, afluent del Túria.

Al sur del masís penibètic els rius són de cabal molt escàs, llit habitualment sec i presenten llits amplis i pedregosos. Destaquen el Algar, el Amadorio, el Monnegre, la Rambla de las Ovejas, que desemboca a Alacant i el Vinalopó, en el seu afluent el Tarafa.

Un cas especial de riu autòcton és el Bergantes, que naix prop de la ciutat de Morella en la zona nort-oest de la província de Castelló i desemboca en el Guadalupe, que és un afluent del Ebre.

Demografia

Artícul principal → Demografia de la Comunitat Valenciana.
Municipios en més de 50.000 habitants (2008)[4]
Posición Municipio Población
Valéncia 807.200
Alacant 331.750
Elig 228.348
Castelló 177.924
Torrevella 101.381
Orihuela 84.626
Gandia 79.958
Torrent 76.927
Benidorm 70.280
10ª Sagunt 65.821
11ª Paterna 61.941
12ª Alcoy 61.698
13ª Elda 55.174
14ª Sant Vicent del Raspeig 51.507
15ª Vila-real 50.626

La Comunitat Valenciana és, en 5.029.601 habitants (INE 2008),[5] la quarta comunitat autònoma d'Espanya per població, i representa el 10,90% de la població nacional.

Tradicionalment, La població valenciana es concentrava en localitats i zones de cultiu a la ribera dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), aixina com en poblacions costaneres importants en ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, Valéncia, Alacant, Xàtiva, Oriola, Elig, Gandia, o Vilarreal i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'esta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques del territori valencià i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sur, i menor en les comarques del nort i de l'interior. També va afectar la demografia (i és potser l'excepció a la mencionada distribució) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el sigle XX en ciutats no costaneres com Alcoy, Ontinyent, Elda, Petrer, Villena, i el Vall d'Uxó.

En els últims anys, s'ha accentuat la concentració de les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-se Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Aixina, poblacions tradicionalment chicotetes (com per eixemple Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt considerable (encara més remarcable durant les èpoques càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions estacionals generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia valenciana és hui en dia clarament i majoritàriament urbana, en gran influència de migracions a causa del turisme i migracions estacionals de segona residència, i en una evident tendència de desplaçament cap a les poblacions costaneres.

Evolución demogràfica de la Comunitat Valenciana i
percentage respecte al total nacional[6]
1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950
Població 1.246.485 1.459.465 1.587.533 1.704.127 1.745.514 1.896.738 2.176.670 2.307.068
Percentage 8,06% 8,31% 8,53% 8,52% 8,16% 8,01% 8,37% 8,20%
1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2008
Població 2.480.879 3.073.255 3.646.765 3.923.841 4.009.329 4.202.608 4.806.908 5.029.601
Percentage 8,11% 9,05% 9,66% 9,95% 10,11% 10,22% 10,75% 10,90%

Economia

Artícul principal → Economia de la Comunitat Valenciana.


La Comunitat Valenciana conforma un territori allargat, en una orografia abrupta i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la conexió en Europa, be per via marítima a través del Mediterràneu, o be per via terrestre a través de Catalunya. En un clima mediterràneu i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del territori valencià són escassos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i este desequilibri és especialment greu en les comarques valencianes del sur, que es resol de moment en restriccions i en l'explotació d'aqüífers subterràneus.

L'any 2002 la Comunitat Valenciana va generar el 10'5% del PIB estatal i el 12% dels seus exportacions. En recursos humans, la taxa de desocupació se situava en el 10'5%, sent major en les dones, i la taxa d'activitat va conseguir l'any 2002 el 56'8%. El model empresarial valencià característic són les PIMEs, principalment de tipo familar, encara que hi ha algunes multinacionals. A pesar de la crisis econòmica patida entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, en un 12%.

Llengua

Artícul principal → Idioma valencià.
Artícul principal → Castellà de la Comunitat Valenciana.
Predominis llingüístics, valencià (vert), i castellà (groc).

En la Comunitat Valenciana hi ha dos llengües d'ampli us i coneiximent entre la població autòctona: el valencià''' i el castellà''', declarades com a idiomes oficials segons el Estatut d'Autonomia. El valencià està considerat com llengua pròpia, si be el castellà és la llengua utilisada per la major part de la població. Les dos en important presència en els mijos de comunicació i en una àmplia tradició lliterària i cultural. En la Comunitat Valenciana hi ha dos predominis llingüístics oficials territorialment per al castellà i el valencià, definides per la Llei d'us i ensenyança del valencià, basant-se en la distribució llingüística del sigle XIX.

El predomini castellà''' es concentra bàsicament en una franja interior central i occidental, i un enclavament en l'extrem sur, comprenent en ella el 25% del territori i en la que residixen el 13% de la població. En el dit territori s'utilisen unes variants dialectals que són la churra i la murciana, si be esta última no està consensuada per tots els llingüistes degut a les diferències dialectals de la Vega Baixa del Segura i Villena en la zona oriental de Múrcia. El valencià té en esta zona un grau de coneiximent llimitat.

"Quina llengua utilisa en casa?"
Sondeig de la Generalitat en la zona de predomini llingüístic oficial valencià[7]
Us Castellà Valencià
Sempre 48,1% 32,6%
Generalment 4,4% 2,5%
Més que l'atra llengua 2,0% 1,3%
Indistintament 6,2%
atres idiomes 2,9%

El predomini valencià''' es concentra en la costa i comarques contigües, comprén un 75% del territori i en ella residix el 87% de la població. En esta àrea, el 36,4% de la població afirma utilisar-ho preferentment en la llar, segons un sondeig del 2005, enfront d'un 54,5% que usa preferentment el castellà.[7] Per zones, l'us del valencià en la llar és predominant en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, mentres que el castellà ho és en les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en esta àrea és en poques paraules un estàndart en alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Quant al coneiximent del valencià, i per al conjunt de la Comunitat Valenciana, el 76% de la població afirma entendre-ho, el 53% ser capaç de parlar-ho, i el 25% saber escriure-ho, segons el mateix sondeig.

D'atra banda, sobre atres llengües existents, està la llengua de signes valenciana, utilisada per i per a les persones sordes, que també rep especial tracte i protecció per part de l'Administració Pública.

Finalment, a causa de la recent immigració hi ha també parlants minoritaris d'idiomes com anglés, rumà, àrap, francés, alemà i el chinenc en la seua varietat wu. D'entre estos, destaquen l'anglés, que té un us important en la costa de la província d'Alacant (on hi ha una gran concentració de residents britànics), i el rumà, molt utilisat en la província de Castelló.

Símbols

Vore també: Simbologia de la Comunitat Valenciana''
Labra heràldica de les armes tradicionals de la corona d'Aragó timbrades en l'emblema de Pere el Cerimoniós en el pòrtic de les Torres de Serrans. Este conjunt fon adoptat com a emblema oficial de la Comunitat Valenciana des del seu primer Estatut d'autonomia en 1982.

La bandera, l'himne, l'escut d'armes o emblema i l'estandart són els símbols oficials de la Comunitat Valenciana i del seu Govern[8] segons va establir la Llei 5/1982, d'1 de juliol, del seu primer Estatut d'Autonomia.

La bandera valenciana, també coneguda com la Real Senyera o Senyera Coronada'', tradicional de la ciutat de Valéncia des de l'edat mijana i de la que es conserva un eixemplar en el Museu de l'Ajuntament, està composta per les quatre barres roges sobre fons groc de la corona d'Aragó, a la que se superpon una franja blava junt en l'asta, decorada en una representació parcial d'una corona real oberta, en diadema, florons i pedres precioses.

L' Himne oficial de la Comunitat Valenciana és l'Himne de l'Exposició Regional de 1909, en la composició del qual s'inclou l'antic himne de la Ciutat de Valéncia del sigle XVI.

L'emblema de la Generalitat Valenciana es constituïx en l'heràldica del Rei Pere el Cerimoniós, representativa de l'històric Regne de Valéncia, l'escut del qual és inclinat cap a la dreta, d'or, en quatre pals de gules.

L'estandart, també representatiu de la Generalitat, inclou l'emblema sobre un fondo de color carmesí, ribetejat d'or.

Entre atres símbols no oficials utilisats en diferents nivells de la societat valenciana, es troben les representacions de les figures animals heràldiques de Lo Rat Penat i del drac-alat, junt en els símbols tradicionals de la Corona d'Aragó, o la música de la moixaranga.

El crit d'Amunt Valéncia! Fon promogut durant els últim anys de la década dels anys cinquanta, després de les tràgiques inundacions que va patir part de la regió l'any 1957.

Deports

El deport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, i hi ha una selecció valenciana que participa en les competicions de pilota internacionals oficials. Este deport es practica en més de huit modalitats distintes, be en el carrer o be en un trinquet''. Durant les partides és típic que el públic es trobe invadint l'àrea de joc, i un o dos marchadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de blaus (blaus) o pel de rojos, els únics colors utilisats en la indumentària dels pilotaris. La importància que se li dòna a este deport és tal que des de fa diversos en les escoles públiques s'inclou com a matèria educativa, i la disponibilitat obligatòria d'un trinquet en les seues instalacions deportives.

Un atre dels deports més característics és la colombicultura, o coloms deportius, que es va començar a practicar especialment a partir dels anys 20 del sigle XX, estenent-se per tot el país, del que s'entrena una raça pròpia de colom, el paput valencià. El motociclisme és una atra de les pràctiques tradicionals considerades com deportives, del que es dispon del Circuit de Chest on es disputa el Gran Premi de la Comunitat Valenciana. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot en les zones rurals.

Ademés del Circuit de Chest posseïx el Circuit Urbà de Valéncia, en el que es disputa el Gran Premi d'Europa Telefònica de Fòrmula 1 i carreres de GP2, entre atres, des de l'any 2008. Este circuit és semipermanent, utilisa els carrers al voltant de la zona del port, també inclou alguns carrers dissenyats exclusivament per al mateix.

Pel que fa als deports de masses, hi ha equips importants de fútbol, principalment el Valéncia CF, Vilarreal CF, Llevant UD (club decà de la Comunitat Valenciana, fundat en 1909), Burjassot CF , Elig CF, CD Castelló, Alacant CF, Hèrcules CF i CD Alcoyà. Atres dels deports olímpics en qué es destaca és en el basquetbol, en els equips Valencia Basket Club i Lucentum Alacant. El deport olímpic més important dels equips femenins és el handbol, del que es van collir importants i numerosos títuls, en equips com BM Altea o el desaparegut Calpisa Alacant, i en la divisió d'honor estatal del qual, actualment més de la mitat dels clubs femenins són valencians. De tots estos equips, el Valéncia CF és l'equip més conegut de la Comunitat Valenciana, ya que ha segut el que més títuls ha guanyat i és considerat per tots com el primer equip de la Comunitat Valenciana en quant a història i títuls.

Festes

  • Febrer: A finals de febrer o principi de març (sobre el tercer Domingo de Pasqua), se celebren les Festes de la Magdalena, en Castelló de la Plana.
  • Al març: Les Falles en honor a Sant Josep el 19 de març (sobretot en les ciutats de Valéncia i Alzira i les seues comarques).
  • A l'abril: En tots els municipis valencians: festes de Semana Santa i el dilluns de Pasqua, moment en qué és tradicional per a alçar al vol una cometa (envolar l'estel), i menjar-se la Mona de Pasqua.
  • A l'abril: A finals de mes se celebren les festes de Moros i Cristians: de Alcoy, en el Vall d'Albaida, en La Vila Joyosa (el desembarc), en el comtat, en les comarques del Vinalopó i de la Horta Sur, etc.
  • A l'abril: Festes i representacions, en diversos pobles i ciutats, de Sant Vicent Ferrer, patró valencià, així com escenificacions del Tractat de Torrella.
  • Al juny: Fogueres de Sant Joan, en Alacant del 20 al 24 de juny.
  • A l'agost: Misteri d'Elig, durant el dia de l'Assunció de la Mare de Deu, el 14 d'agost.
  • A l'agost: La Tomatina de Bunyol l'últim dimecres d'agost.
  • A l'agost: La Cordà de Paterna a finals d'agost.
  • Al setembre: Les Festes de la Mare de Deu de la Salut d'Algemesí, a principis de setembre, i la Semana Taurina a finals del mateix mes.
  • La Festa de la Verema de Requena i Utiel a finals d'agost o principis de setembre.
  • També són populars les festes en qué el bou és el protagoniste (bous al carrer, bou embolat, etc.), sobretot en les comarques de l'interior, sent les més conegudes els bous a la mar en Dénia, el torico de la corda en Chiva, o les festes de Sogorp.
  • A l'octubre: La Fira i Festes de Gandia'' (3 d'octubre), tradicionalment anuncia el seu escomençament el tio de la porra. Es pot fruir allí d'un mercat renaixentiste, representacions de la família Borja, fruir de la gastronomia en la plaça "del mosset", actuacions artístiques a peu de carrer en tot el centre històric i de les atraccions en el recint firal.
  • A l'octubre: La mocadorada'', en la Ciutat de Valéncia i contornada, que té lloc cada 9 d'octubre, dia de Sant Donís, i dia de la Comunitat Valenciana.
  • Al novembre: La Fira de Tots Sants, en Cocentaina i que té lloc cada any entorn de l'1 de novembre. Es tracta d'una de les fires més importants de la comunitat valenciana l'orige del qual es remonta a l'any 1346

Les bandes de música són una gran tradició valenciana, ya que en quasi tots els seus pobles i ciutats existix almenys una d'estes agrupacions musicals, arribant alguns a tindre fins a tres. Moltes d'estes bandes tenen un prestigi i qualitat musical reconeguts a nivell internacional, arribant a contar moltes d'elles en més de 125 músics d'alt nivell. La seua participació en les festes de les diferents localitats, com en les Falles o Moros i Cristians, en els seus típiques marches mores, donen el toc musical característic de les festes valencianes.

Una característica, present en la pràctica majoria de les celebracions en tots els racons de la comunitat és l'us extensiu de la pólvora, utilisada tant en les festes oficials (mascletà, trabucs dels moros i cristians, cordà i traques.) com en els acontenyiments de qualsevol tipos: batejos, bodes, comunions, carreres motociclistes, etc.

Les festes de moltes localitats de la Comunitat Valenciana se centren en la solta de bous i vaquetes per un recint tancat en barreres, que comprén els carrers més cèntrics del poble o ciutat. Les caps són torejades pels mossos, que efectuen retalls, esquivaments, etc.. És també característic el bou embolat, que consistix a colocar unes boles d'estopa encesa per mig de l'ocupació d'uns ferros cridats aparells, que es coloquen en les astes de l'animal. Estes festes taurines atrauen gran quantitat de gent de les poblacions pròximes i el seu ambient és de gran sarau.

Gastronomia

Veja's també: Gastronomia de la Comunitat Valenciana'''

Vins en denominació d'Orige valencians

La gastronomia valenciana és de gran varietat, encara que els seus plats més internacionals són d'arrosos, el més conegut dels quals és la paella. L'arròs és ingredient bàsic de molts dels seus plats típics, com l'arròs a banda, el arròs a la pedrera, arròs negre, arròs en costra, arròs caldós, arròs al forn, arròs a la caçola, entre atres. També la fideuada (fideuà), el olla i la coca de pimentó i tomaca solen estar present en la seua gastronomia.

El clima mediterràneu valencià favorix el cultiu de cítrics i hortalices, sent molt important el cultiu de la taronja, una de les fruites típiques de l'agricultura valenciana.

Begudes

L'orchata de chufa, el núcleu tradicional d'elaboració de la qual és Alboraya, és una beguda típica, acompanyada en fartons. També és tradicional la producció de café licor (típic de Alcoy), i la mistela (en la Marina Baixa i la Foya de Bunyol).L' esòfac, licor a base d'herbes de la Serra de Mariola.

Dolços

La gran majoria de dolços té el seu orige en l'época àrap, alguns són famosos internacionalment hui en dia, atres són elements importants de celebracions festives locals. Pasticets d'armela o de moniato p.ex.

Xixona és el lloc de fabricació tradicional del torró, aliment molt consumit en Nadal a Espanya i en la resta del món hispà. Actualment també es fabriquen atres dolços nadalencs, com a mantecades o massapans.

En Xàtiva, s'elabora el famós Arnadí, postres elaborades en carabassa. En El Vall d'Albaida són típiques les fogases i mones, sent les més conegudes les d'Alberic. En Oriola i la seua comarca estan les almojàbenes, i en Alcoy les confits. La Vila Joyosa té una important tradició de chocolates.

Parcs naturals

Artícul principal → Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana.

En la Comunitat Valenciana hi ha declarats els següents parcs naturals:

Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana
Província Parcs
Alacant''' Carrascar de la Font Roja · El Fondo · Llacunes de la Mata i Torrevella · masís de Montgó · Marjal de Pego-Oliva · Penyal d'Ifach · Salines de Santa Pola · Serra Gelada · Serra de Mariola
Castelló''' Desert de les Palmes · Prat de Cabanes-Torreblanca · Serra Calderona · Serra d'Espadà · Serra d'Irta · Illes Columbretes · Tinença de Benifasar · parc Natural del Penyagolosa
Valéncia''' L'Albufera · Marjal de Pego-Oliva · Sierra Calderona · Serra de Mariola · Falçs del Cabriel · parc Natural de Chera-Sot de Chera · parc natural del Túria · parc Natural de la la Pobla de Sant Miquel

Transports

carreteres

La principal carretera de la Comunitat Valenciana és la Autovia-Autopista del Mediterrànea (AP-7/) que unix les tres capitals provincials i atres poblacions d'importància. Atres vies d'importància són les que comuniquen Valéncia en Madrit, Alacant en Madrit, Valéncia en Albacete, i Alacant en Valéncia per l'interior, la crida Autovia Central'', que passa per Alcoy i Xàtiva.

Principals carreteres de la Comunitat Valenciana
Carretera Desde - Fins a Poblaciones per on passa
Autovia-Autopista del Mediterràneu El Jonc - Màlaga Pobla Tornesa, Castelló, Sagunt, Valéncia, Alzira, Gandia, Benidorm, Alacant, Elig, Oriola i Torrevella
Autovia De l'Est Madrit - Valéncia Utiel, Requena, Bunyol, Chiva, Chest i Valéncia
Autovia d'Alacant Honrubia - Alacant Villena, Sax, Elda-Petrer, Novelda, Alacant
Autovia Mudéixar França - Sagunt Sagunt, Sogorp i Viver


Aeroports

Artícul principal → Aeroports de la Comunitat Valenciana.

La Comunitat Valenciana conta en dos aeroports, el de l'Altet (Alacant) i el de Manises (Valéncia), que van sumar 13.862.833 passagers en 2006. Hi ha un tercer, el Aeroport de Castelló, en la província de Castelló.

Aeropuertos de la Comunitat Valenciana
Aeroport Ubicació Passagers (2006)
Alacant''' 9 km d'Alacant, en el terme municipal d'Elig, en la N-332 entre Alacant i Santa Pola 8.893.720
Valéncia''' 8 km de Valéncia, en els termes municipals de Manises i Quart de Poblet, en l'Autovia 4.969.113
Castelló''' En fase de construcció en les voltants de Vilanova d'Alcolea -


Veja's també

Enllaços externs

Referències

  1. Artícul 1 de l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana.
  2. Punt d'aforament: Xúquer, Masia de Mompó; Segura, Oriola; Túria, Presa de Vilamarchant; Millars, Presa de Vilarreal; Vinalopó, Santa Eulàlia; Palancia, Presa de Basal; Serpis, Beniarrés
  3. Cabal estimat en la màxima creixcuda històrica. Punt d'aforament: Xúquer, Alzira; Segura, Oriola; Túria, Valéncia; Millars, Presa de Vilarreal; Palància, Sagunt; Serpis, Lorcha
  4. Font: INE Institut Nacional d'Estadística d'Espanya. (01-01-2008). Real Decret 1683/2007 begin_of_the_skype_highlighting              1683/2007      end_of_the_skype_highlighting, de 14 de decembre [1]
  5. Alvanç del Padró Municipal a 1 de giner de 2008, Institut Nacional d'Estadística.
  6. Font: Població de fet segons el Institut Nacional d'Estadística d'Espanya. Senyes disponibles en INE. Cens de 1857, Població d'Espanya per províncies des de 1787 a 1900, Series de població de fet a Espanya des de 1900 a 1991, i Series de població d'Espanya des de 1996.
  7. 7,0 7,1 Font: Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, [2], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Enquesta de juny del 2005 on es pregunta a 6.666 persones "Quina llengua és la que utilisa en casa?".
  8. Els símbols de les comunitats autònomes. Dossier del Consell d'Estudis Polítics i Constitucionals.
  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Comunidad_Valenciana de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.
Comunitats autònomes d'Espanya · 750px-Flag of Spain svg.png
Galícia · Principat d'Astúries · Cantàbria · País Vasc · Navarra · Aragó · Catalunya · Comunitat Valenciana · Regió de Múrcia · Andalusia · Castella-La Mancha · Extremadura · Comunitat de Madrit · Castella i Lleó · La Rioja · Illes Balears · Illes Canàries · Ceuta · Melilla
Ferramentes de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ferramentes